“N’han cremada una església”

Durant tot el segle XVI i les primeres dècades del XVII el país sencer es mostra aclaparat pels excessos provocats pels allotjaments de les tropes hispàniques, una presència motivada per les guerres francoespanyoles. L’historiador Francisco de Melo ho expressa ben gràficament quan afirma: “L’hostatge dels terços equivalia sovint a la ruïna.” El 1640 el problema esdevé insostenible, sobretot perquè s’hi afegeix l’angoixa provocada per la fam i la sequedat. La situació de tensió es converteix en un polvorí, preparat per explotar en qualsevol moment. Un dels municipis més bel·ligerants és Santa Coloma de Farners. En una carta del comte de Santa Coloma al rei es deixa constància que el regiment de D. Felipe de Guevara ha hagut de “hazer tránsito en Santa Coloma de Farners, donde no tan solamente no lo alojaron, conforme las órdenes de V.M., pero ni aun lo ordinario les quisieron dar, pues los alojaron en dos casas hiernas.” Els pagesos tanquen les seves cases i, després de dipositar les seves reserves a l’església, fugen cap a les muntanyes. La reacció de la població no es tradueix només en una resistència passiva. A poc a poc creix el malestar i es difonen crides que reclamen una resposta contundent, sobretot per la passivitat de les autoritats. En una carta de Ramon de Farnés al batlle de Santa Coloma, el 28 de març, es remarca que “els soldats son tan desvergonyits que volen saquejar els llocs i no hi ha sinó lluitar valentment i defensar-se com homes de bé i procurar amb força pólvora i pilotes”.

L’espurna es produeix el 30 d’abril, quan els revoltats assetgen l’agutzil reial a l’hostal de Santa Coloma i, tot seguit, l’incendien. A partir d’aleshores comença una autèntica batalla campal entre els pagesos i els soldats arreu de la comarca. La major part del tercio de Leonardo de Moles, format per 1.000 soldats, es troben establerts entre Riudarenes i les Mallorquines, a peu del camí entre Barcelona i Girona; i, quan veuen arribar els pagesos, emprenen la fugida. Abans de fer-ho, però, incendien l’església de Riudarenes, on la gent ha guardat tot el que es volia salvar. Els revoltats, uns 3.000 homes armats, aconsegueixen fer retrocedir els tercios fins a Mallorquines; però aquests intenten refer-se de la humiliació i contraataquen. Finalment, però, reculen fins a Blanes. Des de la Tordera fins a la vall d’Hostoles, les campanes repiquen sense parar per convocar la gent en defensa de la terra: “Los ánimos todos están inquietos y sublevados, y en Gerona se ve bien cuán general es esto, pues no acostumbrándose en un rebato tocar más que la campana de la Iglesia mayor, al punto han seguido todas las de los conventos de frailes y monjas, y en poco rato todas las del Ampurdán”.

L’incendi i la profanació de l’església de Riudarenes, el nostre espai amb història, provoquen una indignació general. El canonge Pere Coderch en deixa testimoni davant el capítol de la catedral, tot denunciant “el sacrilegi i el crim detestable comès pels soldats del terç de D. Leonardo Moles [...] robant i destruint no sols els béns que hi guardava la gent, sinó també els vasos sagrats, calzes sacerdotals, ornaments, almoines de les confraries i pels sufragis dels difunts, i després, com si fossin bàrbars i infidels, van calar foc a dita Església de tal manera que no solament els altars, les imatges, sinó també el Santíssim Cos del Senyor en el sagrament de l’Eucaristia va cremar-se per la força de l’incendi”. El capítol acorda processar “els sacrílegs incendiaris”. Pocs dies després, el mateix bisbe escriu al virrei donant-li a conèixer el malestar pel fet que la crema de l’església hagi estat precisament “en España a donde se conserva la pureza mayor de nuestra fe, y por soldados que militan debajo las banderes católicas de Su Majestard”. L’escàndol és, doncs, majúscul.

L’excomunió dels tercios confereix a la revolta un caràcter sagrat. No deixen de resultar simptomàtics els crits de guerra dels segadors, en què es clama “contra els enemics de la santa fe catòlica i l’Iglésia” o se suplica que “muiren los traydors y mal cristians”. El sacrilegi de Riudarenes serà seguit pel Corpus de Sang a Barcelona, en què morirà el virrei i comte de Santa Coloma, Dalmau de Queralt, i quedarà desarticulada l’administració reial. En aquells moments, el moviment no només va en contra de l’exèrcit que oprimeix la terra. El següent pas serà la ruptura entre les institucions catalanes i el govern de la monarquia espanyola, que acabarà conduint a la separació de Catalunya i Espanya.