Antoni Tàpies: «Dubto i dubtaré sempre perquè és l'essència de l'artista»
El creador, que acaba de fer 86 anys, inaugura a Consell de Cent una exposició d'obra recent, més sintètica que mai
–«Vols dir que no s'hi haurien pogut posar obres de més gran format?»
–«No, no, així queda millor el muntatge, les parets no queden bé tan atapeïdes.»
Teresa Barba és, a més de l'esposa d'Antoni Tàpies, la vetlladora de la seva obra. Vetlla per l'artista i vetlla per l'home, que cada cop hi veu i hi sent menys i necessita un bastó per caminar, per avançar ben a poc a poquet, però al cap i a la fi per avançar. Teresa Barba és la seva protectora. No el deixa ni un segon sol. El vigila i vigila qui l'aborda, també aquell simpàtic artista que li vol demanar un autògraf: «És que no s'hi veu... El traç del bolígraf és massa fi...» Les t de Tàpies i de Teresa, les t d'amor incondicional, vigilen també les darreres obres que ha creat l'artista català viu més important. El Tàpies més recent és el Tàpies de sempre, però un punt més refinat, més sintètic, més condensat... «Més essencial? Sí, hi estic d'acord», corrobora l'artista.
Tàpies està satisfet de la seva última producció artística. Però això no li treu, ni li fa oblidar, l'angoixa, el patiment, la intranquil·litat amb què ha hagut de crear cada una de les obres. «Sempre em sembla que ho faré malament, que no em sortirà, que quedaré parat...», confessa. Els dubtes el desconcerten, però no l'importunen. En el fons, els necessita per seguir el procés. «L'art està fet per això, per dialogar, per discutir, per enfrontar coses diferents, oposades si cal. Cap artista et dirà que no té dubtes, i el que et digui que no en té és que t'enganya. O s'enganya.»
Tàpies assegura que continua tenint una necessitat imperiosa de crear. Necessita anar al Montseny quan arriba el bon temps per afrontar noves obres. Aquest estiu ha estat especialment fecund: ha signat cap a una quarantena d'obres. A l'hivern, reclòs a Barcelona, li costa molt més pintar; el fred no el deixa fer alliberat, l'empresona. «Fa alguns dibuixos, alguns cartrons..., però la producció gran la deixa per a Campins», explica Teresa Barba.
Tàpies necessita crear noves obres perquè també les seves preocupacions i inquietuds es renoven. «Les desgràcies del nostre món no tenen fre... És clar que sempre tinc noves preocupacions! El que passa és que les digereixo i el meu art les recull inconscientment. No faig mai cap pla del que m'ha de sortir a la tela. Em surt», relata.
«Ja tinc 86 anys...» L'edat, diu, és una llosa. Sovint les forces li fallen. «Però m'aguanto», exclama amb el fil de veu amb què manté tota la conversa. El seu fidel amic i company etern de Dau al Set, el filòsof i crític d'art Arnau Puig, creu que malgrat que a Tàpies cada cop li fallin més els sentits manté intactes la lucidesa i la clarividència. «Es mou per impulsos. Ho porta tot a dins. Tàpies és ja com un poeta, un poeta que deixa anar els mots...»
L'obra es fa gran amb l'artista
Jaume VidalTot i que cada cop és obvi constatar que la persona es fa més gran, també es dedueix que l'obra es fa més fresca. Més sintètica. Més intel·ligent. Tàpies cada cop més despulla el seu treball de les càrregues supèrflues i mostra l'essència de la seva personalitat artística. Així es detecta a Banda blanca, en què una enèrgica pinzellada blanca sobre fons marró (pinzellada energètica que contrasta amb l'aparença més feble de l'artista) mostra un autèntic Tàpies, amb els trets més bàsics de la seva trajectòria. També la força de la simplicitat es mostra a Samarreta blanca, en què el referent figuratiu és només un pretext per mostrar la potència cromàtica del blanc. A Materials podem constatar que Tàpies busca la immaterialitat (un altra paradoxa en un artista que de sempre s'ha definit com a matèric). Al costat de l'evocació d'un mitjó acompanyat d'un gran traç, Tàpies ha escrit paraules com ara terra, llapis, objectes, resina, paper i pintura. Totes han estat ratllades com si tot allò matèric li representés ara una càrrega feixuga per poder expressar el pensament.
En l'exposició, que és un repàs minimalista de tots els camins artístics de Tàpies, també hi trobem la seva dèria orientalista expressada en un dels quadres que evoca la cal·ligrafia xinesa.
