El retorn de Beneyto

El dimecres 7 de juny passat es van presentar al Palau de la Virreina de Barcelona tres llibres publicats per Ònix editor. El protagonista: Antonio Beneyto. Van assistir a l’acte destacats especialistes en la trajectòria del creador filopostista d’orígens manxecs, establert des del 1967 al barri Gòtic de Barcelona. Neus Aguado, Carlota Caulfield, Jaime D. Parra, Manel Guerrero, Valentín Roma, Dolors Senserrich i l’editor Òscar Esquerda, van comentar l’obra beneytiana des de diverses perspectives. Aquest ha estat l’any del retorn a les llibreries de Beneyto, que també va reeditar al febrer Tiempo de Quimera, “poema eròtic cinematogràfic”, amb pròleg de Jaime D. Parra, en la col·lecció In-Verso de poesia.

Dos Letras conté la correspondència que la poeta argentina Alejandra Pizarnik va intercanviar amb Beneyto entre el 1969 i el 1972, precedida per una introducció de Carlota Caulfield. Aquesta edició reprodueix dibuixos originals i material fotogràfic de la poeta; i un preciós epíleg amb les contraportades dels llibres de i sobre Pizarnik amb dibuixos de Beneyto (la seva fantàstica biblioteca il·lustrada per ell mateix ha estat objecte d’unes quantes exposicions a Catalunya als darrers anys). Un intercanvi epistolar que suposa un valuós testimoni per aprofundir en la vida i la personalitat de l’escriptora obsessionada amb el llenguatge i el silenci, morta d’una sobredosi de Seconal el 29 de setembre del 1972.

El retorno de Antonio Beneyto es tracta de la primera antologia literària de l’autor. Una selecció a cura de Jaime D. Parra, personal però representativa, de la varietat i riquesa de la seva obra poètica i narrativa: des dels primers textos en una línia realista i referencial –on apunta la força del simbolisme– d’Una gaviota en La Mancha (1966) fins als poemes en prosa de llibres que ja participen de trets de l’estètica filopostista i surrealista, d’acord amb l’estil dels seus dibuixos, pintures i escultures, pels quals ha aconseguit fama a tot el món: Los chicos salvajes (1971), Textos para leer dentro de un espejo morado (1974), Las cartas apócrifas (1987), Còdols en New York (2004) i Un bárbaro en Barcelona (2009), entre d’altres. Un tercer gènere, els assajos, epistolaris i diaris, tanquen l’antologia, amb alguna sorpresa poètica final; i com a colofó, una completa bibliografia.

Diario del artista suicida, finalment, és el testimoni més íntim que disposem fins al moment de Beneyto i s’estén des de l’11 de gener del 1988 fins al 17 de novembre de 1989. En aquestes singulars memòries, no exemptes de certes llicències de la ficció, descriu les seves activitats quotidianes, tant les pròpiament creatives com les relacionades amb amistats i amors; viatges i rutines; contradiccions internes i estats d’ànim, inclosos dolorosos episodis de solitud. L’epíleg de Juan Manuel Bonet, ofert en castellà, català, francès, anglès i polonès, descobreix el valuós regal que trobem al final d’aquest llibre: un CD amb els titulats Dibuixos amb aftes, que Beneyto va realitzar durant el seu tractament i convalescència d’un càncer de coll el 2011.

Perquè el títol de Diario del artista suicida no ha d’induir-nos a error. Si bé les al·lusions al suïcidi són recurrents en aquesta obra, també constitueixen un recurs literari mistificador. Beneyto no té intenció de rendir-se, encara que li agradi jugar amb el concepte; o precisament per ésser capaç de fer-ho. Inesgotable i irrepetible creador, li queda encara molt per dir. Llarga vida a Beneyto!