Paral·lelament a la seva obra poètica i com a acadèmic, Jaume Pont ha estat un dels grans investigadors dels moviments d’avantguarda del segle XX, especialment del postisme, que va fundar Eduardo Chicharro (1905-1964) el 1945 acompanyat de Silvano Sernesi i Carlos Edmundo de Ory, a qui s’unirien escriptors tan competents com Ángel Crespo. A Radical libre, Pont ha preparat una antologia poètica de Chicharro, on es despleguen totes les característiques de la seva obra heterodoxa i iconoclasta, sense oblidar un sentit de l’humor entre surrealista i en la més pura tradició esperpèntica. Tots els elements estan disponibles per activar la imaginació.

Després de guanyar el premi La Sonrisa Vertical amb El vaixell de les vagines voraginoses, Pep Bras es va convertir en una celebritat entre els joves escriptors dels vuitanta. Més de trenta anys després del seu debut, la recuperada col·lecció Quaderns de la Font del Cargol reuneix a Lifting els seus contes des del 1981, una eternitat on podem trobar una evolució però també l’empenta i l’estil que els van caracteritzat des dels inicis. La manera de narrar, nítida i nerviosa, hereva del nou periodisme, ens acosta situacions de la vida quotidiana i pot acostar-se a la narrativa eròtica, a la fantasia en clau Borges, Cortázar, Calders i Monzó. El llibre us el podeu emportar a la piscina, però porteu crema solar perquè us enganxarà.

El nostre col·laborador Vicenç Tierra reuneix a Medicina y vida el testimoni de cinc metges eminents en format d’entrevistes en profunditat, una antologia en què l’experiència es barreja amb el coneixement científic i, sobretot, amb l’humanisme que els ha caracteritzar. Per a aquesta tria, Tierra ha reunit els doctors Josep Maria Carrera, Anna Veiga, Isidre Bonet, Victòria Fumadó i Vicenç Aragó. Com observa aquest últim, “el metge ha d’escoltar el malalt i mirar-lo atentament als ulls, a la seva cara i al color de la pell de la seva cara.” Gràcies a aquesta feina d’interpretació i d’altres vicissituds del dia a dia el volum esdevé una molt interessant aproximació a cinc humanistes de llarg currículum. No s’ho perdin.

El veterà poeta nord-americà Ted Kooser (premi Pulitzer i poeta llorejat) ens arriba amb L’ocell mariner i altres poemes, una molt bona versió bilingüe dels poetes Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana per al segell mallorquí El Gall. El llibre és un autèntic cofre ple de tresors, que els traductors defineixen com una poesia de petites i velles històries: “Algunes són històries de família, però sovint són històries de gent anònima en què el poeta ha vist una imatge de la vulnerabilitat, la dignitat o la gràcia fràgil de les persones.” L’intimisme a cau d’orella que planteja el poeta està singularment arrodonit en la majoria dels versos, cosa que atorga a cada poema sensació de totalitat, fa pensar i respirar, sentir-se lliure. Excel·lent!

El nou volum de dietaris de Josep Igual, L’incert alberg (Editorial Afers) ha estat una de les millors lectures que m’han acompanyat els darrers mesos. Poeta i narrador de llarg recorregut, Igual té en la prosa de dietari un dels aparadors per exhibir el seu talent. En les seves reflexions quotidianes barreja el dia a dia amb aforismes (“Stevenson va deixar escrit que Déu inventà les guerres per tal que els nord-americans aprenguessen geografia”) i salpicant tot plegat d’una antologia ben útil de referències literàries i musicals. Nascut a Benicarló el 1966, resideix a les Terres de l’Ebre des dels anys noranta. El seu estil beu dels aguts dietaris de Joan Fuster i Cesare Pavese. Només em sobra, però, el futbol. No se’l perdin.

L’última novel·la de Colson Whitehead, El ferrocarril subterrani (en traducció d’Albert Torrescasana per a Periscopi), ens arriba avalada pel National Book Award i el Pulitzer 2017. La celeritat en la versió ens permet gaudir en català d’un dels grans talents de la nova narrativa de Nova York. Whitehead ens introdueix, com havien fet Toni Morrison i Alex Haley, en una història sobre l’esclavitud, en què una noia jove s’escapa d’una plantació de cotó del sud dels Estats Units per intentar aconseguir la llibertat a través del que anomenen “el ferrocarril subterrani”. Whitehead ens mostra l’infern de la vida, també amb la figura malvada dels caça-recompenses. La magistral manera de narrar m’ha recordat l’estil de William Faulkner, però d’una manera menys sinuosa. Whitehead introdueix sensacions que fan palesa la crueltat, l’abandó, però també l’esperit de lluita i la solidaritat, com havien fet els dos mestres mencionats abans, “una insurrecció individual”, tal com especifica el narrador al final d’un dels capítols. El ferrocarril subterrani és, així, mateix, una novel·la d’iniciació, on la fugida implica continuades descobertes personals, l’anhel d’una llibertat desconeguda, intuïda.

El llibre podria ser també un excel·lent exercici de lectura en veu alta perquè la manera de narrar recupera el gust de la literatura oral, per explicar als nens abans de dormir. La descripció que fan de la protagonista en els cartells de persecució demostra la perversitat dels negrers, tan presents encara avui a la nostra societat: “...té una cicatriu estrellada a la templa a causa d’una ferida; de caràcter enèrgic i ment recargolada”. Cal no oblidar aquestes històries dels diables blancs.

El segell independent Tigre de Paper ens acosta la novel·la Carbonia del poeta italià Nani Balestrini, de qui ja havien publicat La violència il·lustrada. La novel·la, traduïda per Rolando d’Alessandro, descriu les vicissituds d’un grup de miners del sud d’Itàlia el 1945 durant els bombardejos nord-americans i el posterior trasllat als camps de treball alemanys. És una història de resistència i revolució, de sacrificis i de compromís, no apte per als amants de la cosa delicada i les sofisticacions. Balestrini aconsegueix transmetre l’ambient de lluita i combat dins una novel·la coral on el comunisme apareix com a forma de supervivència. No cal dir que resulta apassionant.