“No puc parlar perquè sempre dic la veritat”

Molt. És el segon millor premi que m’han donat a Sitges, perquè el primer va ser conèixer Guillermo del Toro, fa 25 anys. És un dels meus millors amics. Li van donar un premi al millor guió per Cronos i me’l va dedicar. Amb la gent que tenia per dedicar-l’hi, va i l’hi dedica a un paio gras que acabava de conèixer.

Sí, però ha explicat que ho ha fet per la meva mendicitat. Jo havia dit que soc una mena de fetitxe per a ell, com un talismà, i ell ha revelat la realitat, que li truco contínuament i li dic: “Gordo! Quan és el rodatge? I el meu paper?” Al final em costa diners: vaig a Toronto, o on estigui rodant, i acabo amb una petita frase i després em mata. Se’n riu molt, de mi. Hem tingut una relació entranyable durant 25 anys, i a Sitges hem passat dels millors moments de la meva vida.

Sí, només ell sap que és un homenatge, i jo, perquè m’ho va dir. M’ha semblat una obra mestra, i no saps l’alegria que et dona que un amic faci una bona pel·lícula. Em costa mentir. La sinceritat està molt sol·licitada avui dia. És la millor pel·lícula de Guillermo del Toro, fa olor d’Oscar. Jo no, jo no faig olor ni de Goya, però Guillermo ho petarà amb La forma del agua.

L’Argentina, increïblement, m’estima. Arribo allà, baixo de l’avió i demano si us plau que no els hagi passat aquesta mena d’al·lucinació col·lectiva: es pensen que soc un actor de prestigi. I a mi les lloances em neutralitzen. Així com amb els insults m’envalenteixo, amb els afalacs em torno fins i tot tímid. No hi vaig gaire per no creure-m’ho. Quan vinc aquí veig la realitat.

Depardieu és, com diuen els americans, “bigger than life” [‘més gran que la vida’]. M’agrada molt. És un actor que ha fet Novecento al costat de De Niro, Cyrano, Los rompepelotas... Hi ha la part mítica i, quan treballes amb algú així, hi ha la part personal, que de vegades es complementen, ja que també admires la persona; em va passar amb Tony Leblanc. En el cas de Depardieu, li és tot igual. Pesa gairebé 200 quilos, de vegades va en cadira de rodes als llocs: és Torrente convertit en ésser humà. De cop, toca el cul a una maquilladora, li treu la llengua... Algunes noies li tenien por. Això és el que menys em va agradar. Crida l’atenció, és llançat, bèstia... No puc parlar perquè sempre dic la veritat. Hauria d’haver dit coses boniques de Depardieu i ja està.

Sí, i tant. Et cagaràs...

En recollir el premi, he dit com som el públic de Sitges: ens encanta la sang, la violència, les ganivetades, les decapitacions... Però a la pantalla! Els fans del terror són molt pacífics. No veuràs mai ningú pegant-se perquè un diu que és millor Dràcula i l’altre, Frankenstein. Però vas al futbol i t’apunyalen. Aquesta crispació no la veuràs entre els fans del gènere.

Parlava en general. Si vols parlo en particular. No m’agrada que la gent estigui crispada. Dius qualsevol cosa i la gent s’enfada. Tristán Ulloa va dir a Twitter una cosa amb la qual estic d’acord: que “estar en desacord amb els uns no vol dir estar d’acord amb els altres”. Hi va haver un moment de depressió gran per a mi, a banda de l’actuació dels nostres amics: quan els pares dels nens de Stranger things els van prohibir venir a Sitges [ahir havien de presentar el primer episodi de la segona temporada al festival]; devien pensar que Catalunya és un lloc perillós. Com podem donar aquesta imatge? I també quan van dir que Serrat és feixista. Si és algú que es va negar a anar a Eurovisió si no hi cantava en català quan Franco era viu! Si és algú que té els collons quadrats i és raonable! I no entenc per què no es va signar l’Estatut. A València i al País Basc tenen el seu; no entenc per què el van tombar. Ara penso: “Per què dic tot això?” Val més no parlar...

Sempre penso tres o quatre adjectius. És la mà dreta de Depardieu, i és algú elegant, que fa de baula entre el gran cap i els que es taquen les mans amb les pistoles. Però acaba empantanegat, amb la metralladora a les mans. La meitat de les seqüències les passo disparant. Tampoc necessita gaire inspiració; l’acció no pivota al seu voltant. És un personatge que fas com si estiguessis jugant. Quan era petit i jugàvem a indis i cowboys, jo era tan freaky que volia ser indi i em creia que ho era. Els meus cosins em disparaven amb una escopeta de plàstic i jo em tirava a terra amb tant de realisme que una vegada em vaig obrir el cap amb el marc d’una porta. No havia anat a cap classe d’interpretació, però per a mi això és interpretar. Criden “Acció!” i jo soc el que he de ser en aquell moment.