El futur de la humanitat

Horacio Altuna (Córdoba, Argentina, 1941) era –i ho continua sent– un autor molt consolidat i de prestigi al seu país quan va instal·lar-se a Catalunya el 1982, concretament a Sitges, on encara resideix. “Vaig venir amb quaranta anys a Europa; em trobava en un moment que tot i que professionalment era bo, necessitava donar un gir a la meva vida. Notava que em trobava en un encreuament de camins”. No ajudava gaire a aclarir les seves incerteses vitals el fet que a Argentina hi havia dictadura militar al capdavant de la qual es trobava el sinistre general Viola.

Tot i canviar de país no ha deixat mai de publicar al diari argentí Clarín. Ho va fer per primer cop el 1975 amb El Loco Chávez. un singular personatge, d’ofici periodista, que li servirà per retratar la societat argentina. “L’humor i el costumisme han estat sempre els registres en què m’he trobat més bé.” Aquestes tires es publicarien fins al 1987 i van estar editades en àlbum.

Quan va arribar a Catalunya, les circumstàncies el van afavorir. Era un moment en què la ciència-ficció triomfava de la mà de publicacions com 1984. L’editor Josep Toutain aconseguia vendes de 40.000 exemplars mensuals amb les seves publicacions. Era un moment àlgid del còmic d’autor que va portar molts autors a passar-se a l’edició. I així, autors com Josep Maria Beà, Carlos Giménez i Luis García van centrar els seus esforços en la nova revista Rambla que van editar ells mateixos. Això va fer que molts primeres espases abandonessin les editorials de sempre per crear-ne de noves. “Toutain necessitava gent i li va agradar el meu dibuix, el problema era que jo volia continuar fent historieta social.” La solució va ser crear una variació de la ciència-ficció: la ciència social. I així va néixer El último recreo, que acaba de reeditar l’editorial Astiberri. L’obra té com a guionista Carlos Trillo (Buenos Aires, 1943 - Londres, 2011) que també va col·laborar amb Horacio Altuna a El loco Chávez, i Las puertitas del señor López. Trillo ha estat un dels grans guionistes argentins va treballar amb Alberto i Enrique Breccia, Juan Giménez, Jordi Bernet i Mandrafina, entre altres destacades figures del còmic.

La història que va pensar Trillo és de caire apocalíptic però amb cert tot d’esperança. Una bomba esclata i afecta tot el planeta. Bé, tot no. Només moren els homes i dones que han arribat a l’edat de procrear. Als nens i nenes no els ha afectat, però creixen amb la por de si un cop entrin a la pubertat trobaran la mort.

En un món sense regles ni poder, els infants han de crear-se les seves i reprodueixen el record reverberat del que van aprendre dels grans. I així veiem com al nou món de la canalla s’instal·len les estructures de poder que ja existien abans del cataclisme. Hi ha, però, espai per als bons sentiments. Els joves volen un nou món tot i que no saben si en podran gaudir.

Però a banda de la història, El último recreo, amb pròleg de Toni Guiral, és un deliri gràfic en què es comprova com ofici i innovació, tradició i modernitat poden conviure perfectament. Horacio Altuna s’ atreveix amb muntatges arriscats de vinyetes molt en la línia del que en la dècada dels vuitanta seria una constant dels grans autors de superherois.

Una altra de les característiques d’Altuna és l’expressivitat dels personatges, que per aquest motiu tenen una força que sembla que estiguem escoltant de debò els seus laments, rialles i plors. “Jo em considero un autor d’estil clàssic, però el que es més important és que he tingut la sort i la força de fer sempre el que he volgut”, explica. A banda d’aquesta reedició que permet a un nou públic conèixer un autor que forma part dels clàssics contemporanis, als 75 anys, Altuna està preparant la tornada al mercat francès, el més vital i potent d’Europa.