“L’interès dels polítics per la cultura és instrumental”

Hi ha una determinada crítica de filiació, diguem-ne, formalista i molt descriptiva, que ja no té sentit. Tampoc en tindria una de prescriptiva: la funció de la crítica no és dir “això és bo” o “això no val res” sinó afegir incògnita a una equació en què també hi ha l’obra, l’artista i el públic. Sense algun d’aquests quatre elements, l’equació resultaria incompleta. De fet, n’hi ha prou imaginant quina mena de cultura tindríem si desaparegués el relat crític: l’adotzenament seria el menor dels riscos si el comparem amb el pitjor, és a dir, la barbàrie i el feixisme. Avui, a més, aquests riscos acostumen a tenir una naturalesa troiana; la mirada crítica és la que detecta els soldats ocults dins el gran cavall de fusta.

D’alguna manera, sempre han coincidit: un artista que no sigui crític difícilment ens pot interessar; un crític que menystingui la dimensió literària de la seva disciplina acabarà semblant-nos insípid i tediós. La relació del crític amb el llenguatge ha de ser semblant a la que l’artista visual manté amb les imatges.

De petit, em van marcar profundament museus que contravenien tots els principis de la museografia contemporània, com ara l’Etnogràfic de Ripoll o el Darder de Banyoles: la correcció política ens els ha desfigurat per sempre. Pel que fa als museus i centres d’art actuals, fa de mal dir, perquè s’assemblen moltíssim: un cop a dins, es fa difícil saber si ets a Londres, a París o a Barcelona.

No acostumo a pensar en termes genealògics, però m’imagino que el mercat ja s’encarregarà de buscar-li successor... Fa temps semblava que seria en Barceló, però crec que la figura que s’acabarà imposant és la de Plensa: en qualsevol cas, és un tema força irrellevant.

El sector del qual depèn més l’artista és la burgesia i, a Catalunya, aquest col·lectiu és extraordinàriament conservador. El mecanisme seguit sempre ha estat el mateix: formar, expulsar i vindicar com a propi un cop l’artista triomfa lluny de les nostres fronteres. La fórmula val tant per a Miró o Picasso com per a l’Albert Serra.

No jugo mai a res, potser perquè tinc mal perdre. Sigui com sigui, em sembla incontestable la figura de Pere Noguera i, de la meva generació, connecto moltíssim amb tot el que fa en Jordi Mitjà. El consens que hi ha a l’hora de dir noms no deixa de ser un factor de preocupació.

Art i públic són conceptes molt amplis que han de ser constantment delimitats. Gairebé sempre responem mitjançant una tautologia encoberta que vindria a ser: “l’art interessa al públic amb sensibilitat cultural”, és a dir, que l’art interessa a qui interessa l’art.

Sóc incapaç de mesurar la maduresa artística d’un poble, però el que sí és segur és que els catalans tenim el sentit de la democràcia força més afinat que molts dels nostres veïns.

El que dèiem fa un moment sobre la burgesia és perfectament extrapolable a la classe política: el seu interès per la cultura és instrumental. Les excepcions, en cas d’existir, són tan escasses que passen desapercebudes.