festival de sitges
Diàleg amb ‘monstres’
El director francès Xavier Gens i l’actriu Aura Garrido presenten en la mostra l’adaptació rodada en anglès de ‘La pell freda’, d’Albert Sánchez Piñol
-
David Oakes i Aura Garrido en una escena del film DIAMOND FILMS. -
Aura Garrido amb el director Xavier Gens, ahir a Sitges EUROPA PRESS. -
VÍDEO: El tràiler en català de la pel·lícula
“Parla de la por als altres, i de la necessitat humana de comunicar-se”, diu el director
Aura Garrido diu que el paper d’Aneris li ha suposat “el repte més gran” de la seva vida
Publicada el 2002 (La Campana), La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, és la novel·la més popular del gènere fantàstic que s’ha escrit en català. De fet, és l’obra de la literatura catalana (comptant tots els gèneres) traduïda a més llengües estrangeres, 37. Ahir es va presentar a Sitges la versió cinematogràfica del llibre, rodada en anglès i dirigida per un dels seus lectors entusiastes, el cineasta francès Xavier Gens. En una entrevista a El Punt Avui, el director va explicar que va llegir la novel·la el 2009, molt abans de saber que faria la pel·lícula. “Per atzar em vaig trobar el productor que tenia els drets i buscava un director per dirigir la pel·lícula.” Un cop de sort, perquè “era com una obsessió” per ell adaptar aquest llibre, afirma.
El director francès i l’actriu Aura Garrido (Madrid, 1989) van ser ahir a Sitges per presentar fora de concurs La pell freda, que s’estrena als cinemes el 20 d’octubre. Narra la història de dos homes, un que recull dades meteorològiques i l’encarregat del far, que conviuen en una illa perduda prop de l’Antàrtida i són atacats per una munió d’estranyes criatures mig humanes i mig amfíbies.
Xavier Gens ha dirigit diversos films fantàstics (Frontera(s), The Divide), però sempre busca alguna cosa més enllà del gènere, i a La pell freda la va trobar. “Parla de la por als altres, i de la necessitat humana de comunicar-se –reflexiona–. Gruner (l’encarregat del far, interpretat per l’actor nord-irlandès Ray Stevenson) no es comunica, i tracta de sotmetre els altres, mentre que Frank (l’actor anglès David Oakes) té més educació, i intentarà comunicar-se amb aquesta criatura. Fins i tot se n’enamora, perquè després de veure-hi un monstre, hi veu una dona.”
Colonialisme
Xavier Gens compara l’actitud de Gruner amb “la de l’home blanc quan al segle XVII es va trobar els negres a l’Àfrica, se’ls considerava homes inferiors, i els va fer esclaus”. “A La pell freda passa el mateix: veuen aquestes criatures com a monstres, però si se’ls mira bé són una raça humana, que ha evolucionat de manera diferent.”
Xavier Gens considera La pell freda una història sobre “com els éssers humans ens enfrontem als desconeguts des de la por i la desconfiança i ens sentim atacats i responem atacant; però si ens prenem el temps per escoltar i observar i entendre, ens adonem que no són tan diferents de com ho podíem percebre”.
Ha volgut que la pel·lícula fos “una mica més adulta que el llibre, perquè té un acostament una mica més intel·lectual, simbòlic”. “Abordo el film, no com una obra de terror, sinó filosòfica; hi volia posar molta emoció i, al mateix temps, molt sentit filosòfic i psicològic.” Creu que “Albert Sánchez volia crear la seva pròpia teoria de l’evolució a partir d’aquesta història; li hauria encantat ser Darwin.”
El repte més gran
Per Aura Garrido, interpretar Aneris (la paraula sirena escrita a l’inrevés), una criatura mig humana i mig amfíbia, ha representat “el repte més gran” de la seva vida”, segons va explicar en la roda de premsa. “Ha estat el més difícil que he fet mai, no només perquè ha estat diferent de tot l’anterior, sinó perquè era una feina completament física; no podia usar cap de les eines normals, ni la veu, ni la mirada...” De fet, l’actriu d’El ministerio del tiempo i del film vist a Sitges El cos es posava una mena de vestit de neoprè i una màscara i se sotmetia a sessions de fins a vuit hores de maquillatge.
Xavier Gens va explicar que ha volgut donar a la pel·lícula un tractament estètic romàntic del segle XIX, amb influències del pintor Caspar David Friedrich i els poetes John Keats i William Blake. Hi van ajudar els paisatges volcànics desolats de Las Navas, Lanzarote, on van rodar la major part del film. “Volia trobar una localització que es correspongués amb l’entorn descrit de manera gràfica en la novel·la. Buscava un paisatge que s’assemblés tant com fos possible a l’Antàrtic. Primer vam visitar Islàndia i ens semblava massa pla, volíem un lloc volcànic més accidentat, i tenia unes temperatures impossibles per a Aura (en moltes escenes es banya). Vam visitar molts llocs i finalment vam trobar Las Malvas, a Lanzarote. Era magnífic, i vam decidir construir allà el far”. Els efectes especials (vent, neu, tempestes...) van permetre que s’assemblés a l’Antàrtic.
Xavier Gens visita per tercera vegada la mostra. “Adoro el Festival de Sitges. M’agrada el cinema fantàstic i posar-hi altres coses al darrere, fer una reflexió sobre la natura humana.” Avança que “hi ha un nou alè al cinema fantàstic francès; ja està arribant una nova onada de cintes més treballades d’aquest gènere”.