Lúcid ‘error de sistema’ masculí

Sol Picó té una capacitat immensa de captivar el públic amb accions que van enllaçant-se, transició a transició. Si a We women va patir per no poder cosir prou les diferents coreografies de les seves companyes d’escena, a Dancing with frogs ha tingut la capacitat de dominar la vareta màgica. De principi a fi. Explica un conte fantàstic (la de l’aparició de l’home ideal del segle XXI o la de la princesa que és a punt de desfer l’encanteri del gripau) amb alguna escena de por, tot i que sovint li posa una pàtina d’humor negre. El treball amb els set homes d’escena parteix del joc i de la voluntat d’aventurar-se a nous abismes. Se’n surten amb nota.

Ja es coneix la capacitat de Toni Comas de fer tot el que es proposi amb la veu. Ara interpreta el paper més intransigent de tots, sovint palplantat des de la barberia clàssica –terrible imatge que dona tant de joc com aquella butaca d’avió del seu One-hit Wonders–. A l’escena, hi ha entrat l’actor Elias Torrecillas, que es confon perquè es mou per l’escena, com tots, amb puntes i responent als inputs que domina un fal·lus gegant. Aquesta icona agermana Picó amb Carles Santos, en l’àmbit artístic. L’home del segle XXI aflora per oposició al personatge de Toni Comas: Pere Jou. Tot un armari musical que canta de contratenor amb una fragilitat que dista molt dels gustos per la bel·licositat; la necessitat que el fill marqui a futbol; que no es deixi trepitjar; que sigui capaç de fer tot allò que es proposa; o que amagui, ben endins, les seves inseguretats. L’home versàtil del segle XXI és compatible, escolta i disfruta cegament sense pensar què diran els altres. A diferència de l’home, limitat pels cànons del segle XX, incapaç de llegir fragmentat –com un tocadiscos que li salta l’agulla–. En aquesta divertida peça de testosterona, hi apareix Sol Picó amb bigoti. És un contrapunt, sovint, a l’escena. Fins al punt, en què el grup mascle la despulla i la separa. La clava.