Relleu a la trinxera

Després que ho fessin La Gossa Sorda, Orxata i, de manera significativa, Obrint Pas, el grup de Xaló Aspencat s’acomiadarà dels escenaris aquest dissabte a la Sala Razzmatazz de Barcelona, en un concert per al qual ja fa dies que no queden entrades i on hi haurà, a l’escenari, uns quants convidats. Més que l’última estació del trajecte d’un grup que deu el seu nom a un plat de verdures variades típic de la Marina Alta, l’adeu d’Aspencat –que demà fa el seu penúltim concert a la plaça de bous de València– s’interpreta com l’adeu d’una escena que, en l’última dècada, i coincidint amb el període més fosc de govern del Partit Popular, ha posat en primer pla el rock compromès fet en valencià. “Quan vam començar, el PP semblava que manava per herència, com ja passa amb la corona”, recorda Kiko Tur, cantant d’una formació que, en onze anys de trajectòria, ha gravat cinc discos marcats, com tantes altres bandes de València, per influxos de Jamaica i ha protagonitzat més de sis-cents concerts. “L’esquerra nacionalista valenciana era residual i el Partit Socialista feia el discurs que se li dictava de Madrid. Tot plegat, per tant, era complicat, de manera que vam haver de criar-nos a la trinxera. Grups com nosaltres, Orxata, La Gossa Sorda i Obrint Pas hem estat els grups de «l’auto-tot». No teníem res, ni tan sols un mitjà de comunicació que es fes ressò d’allò que feia gent com nosaltres. Així que no ens quedava cap altra opció que denunciar les injustícies que vèiem cada dia al carrer.”

Tur, que assegura que l’adeu del grup és conseqüència d’haver viscut “sis anys frenètics”, amb “1.500 quilòmetres cada cap de setmana a la carretera”, no veu tanmateix dramàtic aquest final d’era en l’escena musical valenciana. “Per cada grup que plega n’apareixen tres més”, assegura amb rotunditat. “Hi ha Zoo, Auxili, Smoking Souls, Atupa, la nova banda que ha muntat en Xavi Sarrià [Obrint Pas]... L’efervescència és absoluta i, a més, són grups que, en l’actual context, i tal com han demostrat Zoo, creixen a un ritme més ràpid a com ho fèiem nosaltres fa deu anys.”

Tur, “amb humilitat”, no treu importància al paper que ha tingut la música en el canvi al País Valencià (“cada alternativa té la seva banda sonora”, exposa). Defensa, però, la “tasca incansable” de, per exemple, Escola Valenciana i Acció Cultural (“al capdavall, els grups de música, sense un públic, no som ningú...”). I celebra que, des de la conselleria de Cultura, s’estiguin posant “fonaments per assentar la cultura feta en llengua pròpia”. Fets, però, com els del darrer 9 d’octubre posen en relleu, però, que encara hi ha molta feina a fer i, per tant, calen encara grups lluitadors i amb compromís. “És la cara més horrible del blaverisme, que, més que blaverisme, és feixisme pur i dur”, denuncia. “Es va demostrar, però, que han caigut les caretes. No únicament a l’Estat espanyol, com s’ha vist arran de l’1 d’octubre, sinó també a València, on tots aquests que agredien físicament manifestants pacífics davant la connivència de la Policía Nacional eren els mateixos que posaven bombes a Joan Fuster i Sanchis Guarner o assassinaven Guillem Agulló. A València, i també a Barcelona, amb tots aquells autocars carregats d’odi, s’ha vist que, tan bon punt l’Estat els necessita, els treu a passejar.”