Art per imaginar un altre món

Londres, any 2050. L’escassetat d’aliments ha arribat a uns límits extrems. Els ciutadans no tenen cap més alternativa que produir el menjar en els seus espais domèstics perquè els camps són estèrils i als prestatges dels supermercats ja no hi queda res. Més de la meitat de la superfície de les cases s’ha de destinar al cultiu de verdures, a l’elaboració de conserves i a la cria de larves. La gent no necessita una maquinària massa sofisticada, tan sols ha hagut de reconvertir les velles caixes de plàstic transparent d’Ikea per emmagatzemar roba o joguets de la canalla en testos. Els adobs convencionals fa temps que han desaparegut del mapa, però per fer créixer els xampinyons funcionen prou bé els residus del cafè. A la cuina, les receptes són de supervivència pura i dura, per molt enginy que s’hi posi. Per dinar, hamburguesa de cucs; per sopar, estofat de guineu urbana que no es ven a cap carnisseria. Cada nit els veïns munten batudes.

Aquest relat podria pertànyer a una pel·lícula de ciència-ficció, però el cas és que surt com un llampec de terror i de clarividència de la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Després de la fi del món (fins al 29 d’abril), i pren la forma d’un imaginari apartament situat a la capital anglesa d’aquí a unes tres dècades. Aquest és el temps, i molt curt, que li queda al planeta per poder alimentar cada dia 7.500 milions de persones si abans no aconseguim canviar el nostre model de vida basat en l’excés consumista, en la prepotència dels humans sobre la naturalesa i en la falsa convicció que els recursos són il·limitats. Els experts calculen que el 2100 la terra pot ser un infern per a la vida.

Tic, tac, tic, tac. Avís per a navegants d’exposicions sobre el canvi climàtic: Després de la fi del món no llança, encara que ho pugui semblar, cap missatge apocalíptic. Ara bé, ens deixa clar que “no podem ser optimistes i ens hem d’enfrontar a un escenari de renúncies però alhora també de conquestes”, subratlla el seu comissari, José Luis de Vicente. Al cap i a la fi, no podem seguir ignorant “el que tothom sap: que aquesta civilització s’ha acabat”, en paraules d’un dels grans pensadors del nostre temps, McKenzie Wark. Paraules que han trobat una meravellosa traducció visual en el cartell dissenyat per l’artista Fito Conesa per a l’exposició. S’hi veu una arca de Noè en la qual, a més d’animals, també s’hi amunteguen diversos elements del nostre imaginari cultural i fites del progrés tecnològic. Hi ha molt en joc i molt a perdre.

La mostra s’ha concebut com un artefacte per fer pensar i, sobretot, per actuar. Des de l’art. L’art com el gran laboratori per experimentar els canvis socials, econòmics i polítics. “És una exposició d’idees encarnades en projectes artístics”, apunta el director del CCCB, Vicenç Villatoro, que manlleva un vocabulari d’actualitat per marcar els seus propòsits: “No vol adoctrinar, ni renyar, ni imposar, sinó que està a favor de la certesa que el futur el construeixen les decisions del present dels ciutadans lliures i informats.” Villatoro ho rebla així: “No és una exposició sobre el que vindrà sinó sobre el que és a les nostres mans avui.”

Més que d’exposició, Vicente prefereix parlar “d’experiència teatral que apel·la a les emocions”. En lloc de bombardejar el visitant amb dades alarmants, la mostra aspira a sensibilitzar-lo amb imatges, objectes i reflexions poderoses. El pensament ocupa un lloc preeminent només començar el recorregut, amb un pròleg gestat per l’escriptor Kim Stanley Robinson, ment brillant de la ciència-ficció, i que comença així: “El cinquanta per cent de l’ADN del teu cos no és ADN humà. Pensa en el que això implica. Vol dir que ets un ecosistema complex, com un bosc o un pantà. Existeixes com les meduses a l’oceà: la terra entra i surt de dins teu amb cada respiració. Així que quan parles del teu planeta, estàs parlant del teu cos.”

Impregnat per la poètica punyent d’aquestes paraules, el públic se submergeix en un recorregut per vuit instal·lacions artístiques concebudes per creadors de múltiples disciplines. Mitigació del xoc, el pis londinenc que afronta l’escenari mundial de sequeres, inundacions, huracans i un sòl de cultiu cada cop menys fèrtil, du la firma de l’estudi de disseny Superflux. Cada instal·lació furga en un símptoma concret de la crisi climàtica. La companyia de teatre Rimini Protokoll ha creat una peça participativa sobre l’extinció massiva d’espècies (algunes dades per pensar: en 40 anys hem perdut la meitat de la fauna silvestre i al llarg del segle XX gairebé la meitat dels mamífers han vist reduïts els seus exemplars en un 80%). Benjamin Grant està obcecat en la pell “esquarterada i tatuada” de la terra, i així la mostra en la seva base de dades de fotografia satèl·lit. Charles Lim Yi Yong sent l’amenaça al seu propi territori, Singapur, erigit en un 30% sobre terreny que pertany al mar i que, si es compleixen les previsions més catastrofistes, el desglaç dels pols al mar retornarà. De l’atmosfera se n’ocupa Tomás Saraceno, amb un projecte d’arquitectures que suren en l’aire sota un dels reptes crucials per a les dècades vinents: deixar d’emetre CO². I, en una intervenció colpidora, Unknown Fields Division (Kate Davies i Liam Young) ens parlen de les misèries dels paisatges secrets de la indústria de la moda: una de les sales del CCCB s’ha transformat en un riu tenyit que emula les aigües pervertides per les fàbriques tèxtils de l’Índia i Bangladesh.

El circuit per un món que lluita pel seu demà culmina amb una instal·lació de l’artista, enginyera i inventora Natalie Jeremijenko, de suggestiu nom Clínica de salut ambiental, que a més l’equip del CCCB ha perllongat amb una subseu al districte de Sant Martí. Aquí els veïns i les escoles hi trobaran estímuls per impulsar accions quotidianes per a la millora de totes les formes de vida, humanes o no humanes, que conviuen a la ciutat.