Dubtes i mirades

“Els meus llibres no són objectes de laboratori ni formen part de cap màrqueting, sinó que neixen de l’experiència personal i, naturalment, de l’escriptura entesa com a pulsió, com a necessitat i no pas un hobby o una professionalització”. Són paraules de Jaume Benavente que podem llegir al breu i deliciós llibre Una mirada interrogativa & altres textos errants.

Nascut a Barcelona el 1958, quan tenia uns tres anys Benavente va fer amb la família un llarg viatge en vaixell fins al Brasil, on van viure tres anys abans de tornar a Barcelona. Un viatge, el primer dels que posteriorment ha fet, que el va marcar de manera natural, enriquidora.

Benavente és un passejant que obliga a la intervenció de l’atzar quan es deixa arrossegar pel ritme dels carrers i paisatges que transita allà on va. Fa fotos (unes quantes les podem veure en aquest volum) i, durant uns anys, va pintar quadres (un gravat a la portada i un a dins), però ell és escriptor: dotze novel·les (quatre de juvenils), dos reculls de relats, un de poemes, una obra de teatre i, fa l’efecte que un dels seus gèneres preferits, dos llibres de narrativa de viatges, tot i que el viatge en totes les seves formes sempre és present en els seus textos.

Quan un editor xilè li va publicar la traducció al castellà de la novel·la Nocturn de Portbou, del 2003, també va ser convidat a presentar-la i a fer una conferència sobre la seva obra a la Universitat Finis Terrae de Santiago de Xile. Una mirada interrogativa & altres textos errants, publicat en català per Libros de la Vorágine i amb dos textos sobre l’obra de Benavente de Marcela Rivera i Àlvar Masllorens, recull la transcripció de la conferència i la percepció de l’autor del viatge a Xile. “El viatge està en l’origen de la meva vida [...]. Amb els anys he entès que escriure és explorar, dibuixar cartografies de l’imaginari propi i de l’altre, un llarg aprenentatge [...], un periple interior a través de l’experiència”

Jaume Benavente se sent català i, també, intel·lectualment i emocionalment, portuguès. Espanyol, no: “[...] Anímicament estic desconnectat del tot dels espanyols, el meu món no té res a veure amb ells.” Així de clar. Però més enllà d’identitats nacionals, se sent un passejant que cerca aventures quotidianes en els carrers, en les pel·lícules i en els llibres que l’han format com a persona. S’interroga sobre l’entorn, dubta del que anomenem realitat i sent la necessitat vital de plasmar literàriament les reflexions que neixen als vorals del camí de l’experiència que va recorrent amb pas lent. O fent fúting.