Teatre cerebral

Sempre que anem a teatre –sóc un gran afeccionat– hi anem amb el cervell posat, altrament no podríem gaudir de l’obra, perquè no la veuríem, ni l’escoltaríem, ni ens emocionaria, ni podríem reflexionar-hi. D’acord, pot semblar una obvietat. Tot el processament i la integració sensorial els fem al cervell, i també és en aquest òrgan on generem i gestionem les emocions i hi ha les xarxes neurals que ens permeten reflexionar. El que no és habitual és que un teatre dediqui tot un cicle a parlar del cervell des de diverses perspectives i en diferents formats, com acaba de fer la sala Beckett de Barcelona en col·laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya.

Ja he dit en diverses ocasions en aquesta columna que obrir la ciència a la ciutadania és una necessitat, per incrementar la cultura científica social en un món on la ciència i la tècnica són presents arreu, i per apoderar-nos individualment i col·lectiva sobre l’avenç, la gestió i el finançament dels descobriments científics. Hi ha iniciatives molt interessants en aquest sentit, com els Esmorzars de Ciència al 7 portes que des de fa un parell d’anys promociona aquest diari, fins a la Setmana de la Ciència, que just aquests dies ha arribat a la 22a edició.

Tornant al cicle de la Beckett, s’hi han pogut veure espectacles com L’alegria, de Marilia Samper, i Psicosi de les 4.48, de Sarah Kane; semimuntats com Incògnit, de Nick Payne; lectures dramatitzades com El meu nom és programa, d’Oliver Kluck, i Instruccions per a un futur govern socialista que vulgui abolir el Nadal, de Michael Mackenzie, a alguns dels quals he tingut el plaer d’assistir. També s’han fet diàlegs i tertúlies entre creadors culturals i creadors científics oberts a tothom sobre els processos vinculats a la creació, la memòria i el cervell, els quals han comptat amb la participació de persones de prestigi internacional com el dramaturg José Sanchis Sinisterra i els neurocientífics Diego Redolar i Xaro Sánchez (amb els quals tinc el plaer de col·laborar), a banda de moltes altres persones implicades en aquesta temàtica.

Fixeu-vos, tanmateix, que he especificat “creadors culturals i creadors científics”, atès que un dels nexes d’unió més clars entre la cultura i la ciència, davant d’aquelles persones que s’entesten a mantenir-les en compartiments separats, a vegades fins i tot antagònics, és precisament que l’avenç d’ambdues se sustenta en la capacitat creativa de la ment humana. La Beckett i la UOC ens ho han demostrat badant les portes del seu espai creatiu i creador a la divulgació i reflexió científica, en un context obert i transversal, eminentment social. Una experiència que cal repetir.