Un substrat de vida feliç

A hores d’ara podem començar a apreciar el perfil global del dietari de Valentí Puig i el seu pes artístic i intel·lectual dins la ja llarga i fructífera tradició moderna del dietarisme en català. Al llarg dels anys, de manera serena i pausada, Puig ha anat donant a conèixer en successius volums, a partir del 1982, el seu esplèndid dietari que, ordenat per la cronologia del text, dibuixen un arc que va des de Bosc endins (1982, anys setanta) fins a Annus horribilis (1993, any 1992), passant per Matèria obscura (1991, 1980-84), Rates al jardí (2011, 1985) i Dones que dormen (2015, 1986-90). I fa molt poc ens ha ofert el nodrit volum La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993, que completa, de moment, la sèrie que ara, en el seu conjunt, abasta pràcticament un quart de segle.

Si llegim els sis volums en el seu ordre natural, veurem que es tracta d’un gran fris del darrer quart del segle XX. També ens adonarem, de seguida, que estem davant del projecte dietarístic més consistent i ambiciós de la literatura catalana actual. A més, Puig ha assolit una fita que poquíssims dietaristes han aconseguit: cadascun dels sis volums forma una creació única i autònoma que, al mateix temps, ocupa un lloc ben determinat en la sèrie general. I encara podem enriquir més la nostra lectura si ens posem a constatar els forts lligams intertextuals que existeixen entre el dietari i els poemaris, els contes, les novel·les i els assaigs que va anar escrivint paral·lelament.

La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993 és, sens dubte, un dels volums més rics, diversos, personals, expansius, vius i narrativitzats de la sèrie. Cobreix el període quan Puig va viure a Londres com a corresponsal del diari ABC de Madrid. El nou dietari és una fastuosa i harmoniosa barreja de franges o estrats temàtics intermitents i sàviament entrellaçats. Hi trobem una miscel·lània elegantment combinada d’anotacions sobre la ciutat de Londres, la societat anglesa, l’escenari cultural, la política anglesa i internacional, la professió del periodisme, els viatges, l’autobiografia de l’autor, la condició humana, la vida moral i Mallorca, Catalunya i Espanya vistos de l’exterior. Les anotacions són peces individuals i arrodonides, que després s’articulen en eixos temàtics consistents que, al seu torn, es traven per constituir un text ben unitari i blindat.

La diversitat temàtica té la corresponent varietat formal perquè La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993 es dreça sobre l’ús constant de diferents maneres de configurar el text: descripcions, diàlegs, aforismes, retrats, memòries, talls d’autobiografia, apunts de lectura, comentaris d’art, periodisme, anàlisi assagística i algun element més. D’aquesta manera, el text tiba en diferents direccions, aparentment oposades, com ara la pluralitat i la unitat, la personalitat i la impersonalitat, el localisme i la universalitat, la concentració i l’expansió, que s’acaben integrant i reconciliant en una realitat superior que és el text general de l’obra. A més, sobre la marxa, entre la riquesa, la diversitat i la pluralitat, trobem qüestions i nocions transversals que apunten aquí i allà al llarg del text. Idees sobre l’ordre, la llibertat, la justícia, el poder, l’autoritat, la història, la convivència, l’ètica, el conducte, l’alteritat, la identitat, la religió, la vida, la mort, l’art, el sexe, la felicitat, el temps...

I el més bo de tot és que, publicat amb tants anys de retard, el text no és una mostra d’arqueologia que correspon a una època passada, sinó que es manté fresc i actual. Aquells lectors que busquin explicacions sobre el Brexit, la profunda crisi europea, la deriva actual dels Estats Units i molts altres fenòmens de l’actualitat, faran bé d’acudir a La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993. Reconeixeran, certament, un clar esperit d’època i de lloc, i, al mateix temps, reconeixeran el món d’ara. La marca indeleble d’un gran dietarista.