La batalla del Roure

A principi del 1793, les relacions entre la monarquia espanyola i la França republicana arriben a un punt de màxima tensió. L’animadversió entre les dues potències té un rerefons ideològic. Fa quatre anys que ha esclatat la Revolució Francesa i la monarquia espanyola malda per bastir un cordó sanitari que eviti la penetració de qualsevol material que faci referència a la França revolucionària. En un informe del 1791, el comte de Floridablanca adverteix al rei Carles IV que “l’incendi de França va creixent i es pot propagar com la pesta, trobant disposada la matèria als pobles de la frontera”. Les tibantors no només venen provocades per aquesta qüestió, sinó pel temor de Carles IV de seguir el mateix camí que el seu homòleg francès, el rei Lluís XVI, que ha estat executat a la guillotina el 21 de gener del 1793. Finalment, el 7 de març d’aquell any, la tensió entre els dos països esclata i la Convenció francesa declara la guerra a Espanya, mentre que la Cort de Madrid fa pública la declaració d’hostilitats pocs dies després.

Els primers mesos del conflicte, que passarà a anomenar-se Guerra Gran (1793-1795), resulten favorables a la monarquia espanyola. En poc temps, les tropes del general Antonio Ricardos aconsegueixen ocupar amb relativa facilitat alguns pobles del Rosselló. La batalla de Trullars (el 22 de setembre del 1793), que deixa més de 5.000 baixes entre els francesos, aferma la iniciativa espanyola. Malgrat tot, la situació canvia radicalment l’any següent. Els francesos, recuperats de l’ensurt inicial, penetren a la Cerdanya i l’Empordà, i, arreu de Catalunya, creix el temor d’una ocupació francesa. La fallida augmenta l’animadversió envers els caps militars espanyols, a qui responsabilitzen de totes les desgràcies. Un pagès empordanès deixarà anotat en el seu diari que “lo general Amarillas és tingut per mal general. Los catalans li porten gran quimera, de manera que es diu que si entra a Barcelona no n’eixirà”.

La guerra esdevé especialment virulenta des de mitjans del 1794, quan es multipliquen els episodis de saquejos, pillatges i crims. L’1 de maig, l’exèrcit espanyol és derrotat a la batalla del Voló i es veu obligat a retrocedir. A partir d’aleshores, la línia defensiva s’estableix entre Sant Llorenç de la Muga i el cap de Creus. Al bell mig s’hi troba el pla del Roure, al terme de Pont de Molins, que es convertirà en l’escenari d’una batalla transcendental i en el nostre espai amb història. Les forces dels dos exèrcits es troben desequilibrades. El francès disposa de 30.000 soldats, mentre que l’espanyol, sota les ordres del comte de la Unión, és molt més nombrós, amb prop de 45.000 soldats. La nit del 16 al 17 de novembre, el general Dugommier dona l’ordre d’atacar per intentar aïllar les tropes espanyoles, però el seu embat fracassa i els espanyols, fins i tot, aconsegueixen arribar molt a prop del campament de Banyuls. L’endemà, després de la mort del general Dugommier a causa d’una bomba espanyola, el nou comandament francès decideix atacar el Roure a través del coll de la Marcera. A poc a poc, van caient les línies defensives espanyoles fins arribar a la tercera, al voltant del monestir, on es troba atrinxerat el comte de la Unión. Els espanyols fugen en desbandada mentre els francesos aconsegueixen apoderar-se del monestir. En aquell darrer embat, el comte rebrà un tret que li provocarà la mort. Una creu bastida a pocs mestres de les restes del monestir recorda aquell fet. El monument, però, no deixa constància que en aquella batalla van perdre la vida més de 10.000 soldats espanyols i que 8.000 més van resultar-ne ferits.

La derrota provoca un èxode massiu de població. Un observador de l’època, l’advocat Agustí Sant, deixarà anotat en el seu diari que, després de la marxa de les tropes espanyoles, també van fugir “igualment totes las persones grans i xiques de tots los pobles d’esta part d’Empordà, quedant-se molts pocs en cada lloc”. Pocs mesos després, però, la situació militar es reverteix. Un exèrcit de més de 9.000 miquelets catalans i les restes de les tropes espanyoles aconsegueixen derrotar el general Scherer en la batalla del Fluvià. Però allò que posarà punt final a les hostilitats no és l’esforç militar, sinó les intrigues de palau. Algunes setmanes després, concretament el 22 de juliol, França i Espanya signen el tractat de Basilea i, un any més tard, s’hi afegeix el de San Ildefonso, a través de què, sorprenentment, Espanya es declara “neutral respecte de les altres potències que estan en guerra amb la República francesa”.