El periple de l’art dins d’una caixa de llum

Vicenç Viaplana (Granollers, 1955), guardià dels valors resistents i persistents de la pintura, confia una part molt important del seu procés creatiu a una energia que no pot controlar, se’n digui atzar, improvisació, intuïció, sorpresa o “fil desconegut que no sé per on va, que es mou amb absoluta autonomia”. El seu espai de treball, als baixos de la seva pròpia casa, està dissenyat per facilitar aquesta pulsió, aquest deixar-se anar per entrar en territoris ignots: “Hi ha molts detalls que inconscientment acabes col·locant perquè passin coses...”, explica.

Coses que a priori no té previst fer. “Em predisposo a començar cada dia de nou. Cada dia que començo a pintar no sé res del dia anterior.” No és, subratlla, literatura. Reinventar-se “cada dia” és una actitud real davant l’obra que li exigeix un gran esforç. I, lògicament, també un risc.

Viaplana ocupa aquest estudi, de dimensions mitjanes, des de fa uns 25 anys. No sempre l’ha tingut igual, però d’ençà de l’última reforma sembla haver-hi trobat un encaix perfecte. L’estança principal del local, aquella en què ell i l’obra es desafien mútuament, té l’aspecte d’una caixa de llum que banya parets, sostre i terra. El color blanc dels murs mima la intensitat lumínica que s’escola per una gran mampara de rajoles de vidre. El sòl és lleugerament irregular: un exèrcit de petits bonys custodis de residus de vella pintura invoca la llarga trajectòria d’aquest artista que va fer la seva primera exposició quan només tenia 19 anys, a la mítica galeria Ciento del carrer Consell de Cent.

La casa taller de Viaplana es troba a Granollers, la seva ciutat natal. En diferents èpoques havia tingut l’espai de treball a Barcelona, i fins i tot hi va haver un moment que va tenir la temptació d’instal·lar-lo a Nova York, la capital del món de l’art. Va ser a principi dels anys noranta quan Fernando Alcolea, que llavors tenia galeria a la ciutat dels gratacels, estava fent una promoció extraordinària d’alguns artistes catalans, entre ells Viaplana. “Vaig tenir dubtes, però al final no m’hi vaig llançar perquè per mi hagués suposat canviar de manera de pensar per resistir.” No se n’ha penedit mai, de la decisió. “És evident que quedar-se aquí et penalitza la projecció, però guanyes en qualitat de vida i això ho trasllades a l’obra.”

Al taller és on passen les coses, per bé que no totes. “Hi ha dies que el procés de treball no té lloc a l’estudi sinó a fora. Hi ha molts quadres que he pintat mentalment a fora i quan entro a l’estudi sé exactament com he d’actuar pas a pas per materialitzar-ho.” Viaplana pinta de bocaterrosa, amb el suport estès al terra, un terra que no necessàriament ha de ser el del seu local tancat. Un dels seus darrers projectes va agafar cos i ànima a l’exterior, sobre l’extensió d’herba que hi ha davant de la seva caseta d’estiueig del Montseny, a Cànoves. Els accidents del terreny van propiciar unes obres de grans formats en les quals s’exalta la bellesa que resideix en la imperfecció, en l’inesperat i en la incertesa. De fet, el dins i el fora en la seva pintura sempre es dilueixen.

Viaplana va presentar aquesta sèrie el 2013 a la galeria Carles Taché, amb la qual hi ha tingut un fort vincle fins fa ben poc. Ara l’acaba de fitxar el galerista Marc Domènech. En el seu preciós espai del passatge de Mercader hi farà la pròxima exposició a Barcelona, dins del programa del Gallery Weekend de l’any que ve. Ja hi està plenament entregat: el punt de partida són unes serigrafies d’un antic projecte que va quedar paralitzat i que li han servit de base per fer una seqüència de pintures que s’apropien dels codis visuals de la fotografia i del cinema, trencant així límits entre disciplines per penetrar des de diferents angles en la vida secreta de les imatges.

Viaplana ha treballat sempre molt, i amb aquesta energia continua en el camp de batalla de l’art, poc agraït, com malauradament molt bé sap, amb massa artistes de la seva generació condemnats a ser invisibles. Al seu estudi hi té un generós espai reservat per al magatzem de les obres, un bon grapat de les quals no s’han vist mai. Ho té tot digitalitzat, des dels seus orígens en el conceptual fins l’actualitat. Ell, insisteix, continua, mentre d’altres s’han perdut, o els han fet perdre, pel camí. Continua perquè “no en podria prescindir”, però això no treu la seva profunda decepció per tants mals que s’han anat cronificant en l’escena artística contemporània catalana.

“Sap greu la poca atenció que té la societat per l’art contemporani. Als artistes se’ns mira amb desconfiança. I la gent que podria influir per trencar aquests prejudicis no fa res. Tot el contrari: amb una gran irresponsabilitat, es promocionen tendències de fora d’una mediocritat total. És una injustícia que a mi em rebel·la”.