Philippe Jaccottet

Un dels últims títols publicats per la col·lecció Jardins de Samarcanda –coeditada per Cafè Central i la vigatana Eumo– és Aires, del poeta suís en llengua francesa Phillipe Jaccottet, un d’aquells escriptors que mereixerien el Nobel si els suecs no s’haguessin tornat tan tanoques. El llibre ens arriba en una edició bilingüe i una traducció admirable d’Antoni Clapés, que ha furgat en la filologia i les tradicions, que impulsaven aquest clàssic contemporani, per obtenir versos d’intensa bellesa: “Veritat i no-veritat / es dissolen en fum // No més ben protegit / que la bellesa massa estimada, / recórrer-te món, és celebrar / una polseguera il·luminada // Veritat i no-veritat / brillen com cendra perfumada.” Jaccottet, que va escriure aquests versos a la dècada de 1960, va fondre la poesia de Bashó amb els grans noms que traduïa per destil·lar una poesia d’observació i saviesa, que et fa reflexionar quan mires el mar, el cel o els boscos: “Arbres, tenaços feinadors / que foradeu a poc a poc la terra // Com el cor que resisteix / i potser purifica.”

Jaccottet fa reflexionar simplement quan mires el mar o el cel