Torna-la a posar sam
xavier roca
Principis a la frontera
Adolfo Aristarain es va avançar al ‘boom’ del cinema argentí amb ’Un lugar en el mundo’
“El teu lloc no és la pàtria o la nació, pot estar a mil milles d’on vas néixer. El teu lloc és on tens el pa, els teus amics, el teu amor.” La frase la pronuncia José Sacristán i respon a una pregunta que planteja Un lugar en el mundo, un èxit del cinema argentí estrenat fa 25 anys: quin és el nostre lloc al món? La frontera com a espai geogràfic i metafòric, l’idealisme i la lluita per defensar els principis són altres temes que planteja aquesta pel·lícula protagonitzada per Federico Luppi, Cecilia Roth i José Sacristán, que no només no caduquen, sinó que prenen un significat especial en aquests temps de revolta que vivim. Topar amb el mur del sistema ens ha de fer renunciar a la utopia? Les dificultats per aconseguir un món just i sense desigualtats ens ha de fer abandonar la lluita? Un lugar en el mundo parla també de derrotes i de saber acceptar-les amb dignitat i sense renunciar als somnis. Com diu Mario: “Jo no dic «es va perdre una batalla, però no la guerra», jo dic «si la guerra s’ha perdut almenys em quedo amb el luxe de guanyar una batalla».”
La mort de Federico Luppi, ara fa un mes, és un bon motiu per recordar aquesta pel·lícula que el va donar a conèixer fora de l’Argentina. Ell és el principal protagonista d’aquest drama amb elements de western. L’actor hi interpreta un professor universitari d’esquerres que amb la seva dona metge (Cecilia Roth) van patir l’exili durant la dictadura militar i ara viuen en un poble perdut, on només arriba un tren cada dissabte. Allà han muntat un petit hospital, una escola i una cooperativa entre els productors de llana per fer front als abusos del cacic local. Un geòleg espanyol (José Sacristán) arriba al poble per fer uns estudis del terreny per a una multinacional i, a poc a poc, es va endinsant en els conflictes entre la gent humil i el cacic del poble. La història està explicada des del punt de vista d’Ernesto (Gastón Batyi), el seu fill de 12 anys, que viu el despertar de l’adolescència enmig d’un conflicte entre adults que no acaba d’entendre.
Si bé la factura de la pel·lícula és modesta, amb una evident manca de mitjans i una qualitat tècnica molt justa, les limitacions es compensen amb l’energia de les interpretacions, l’impacte visual i dramàtic dels paisatges, la passió amb què està narrada i la veritat que traspuen els personatges plens de carisma. Així ho va veure el jurat del Festival de Sant Sebastià del 1992, que li va atorgar la Petxina d’Or. També va estar nominada a l’Oscar, tot i que amb certa polèmica, perquè va participar als premis en representació de l’Uruguai perquè Argentina no l’havia escollida. Adolfo Aristarain explicava aleshores, en una entrevista a aquest diari, que Un lugar en el mundo retrata una generació de gent progressista “que va voler canviar les coses al nostre país i va estar a prop d’aconseguir-ho”, i que volia denunciar que en aquell moment hi havia 12 milions de pobres al seu país.
Una de les curiositats de la pel·lícula és que està rodada en cooperativa. Ho van fer per pura necessitat: si no començaven a filmar, no podien comptar amb José Sacristán, que s’havia compromès amb el projecte, i com que no tenien el finançament tancat, van optar per crear una cooperativa. No tenien cap altra opció, però va resultar ser d’una gran coherència i honestedat el fet de rodar en cooperativa un film que reivindica les cooperatives com a mitjà per frenar les injustícies del capitalisme salvatge. Com que la pel·lícula es va convertir en un gran èxit internacional, l’equip tècnic i artístic va poder cobrar. Adolfo Aristarain es va avançar amb Un lugar en el mundo al boom de cinema argentí que en els anys següents triomfaria a la nostra cartellera: Martín (Hache), Lugares comunes, El hijo de la novia, Nueve reinas, El secreto de tus ojos...