«El jovent no sap que abans del rock català ja es feia música en aquesta llengua»

–«De la generació que s'ha fet gran escoltant la música dels grups que vam sorgir a finals dels 80 i principis dels 90, pocs han fet la tasca d'anar enrere i comprovar si abans de nosaltres hi havia hagut música moderna en aquesta llengua i en aquest país. Per això, vaig pensar que hi podríem ajudar amb un projecte pedagògic per a les escoles, instituts i universitats que expliqués que en aquest país, abans de la meva generació, hi havia músics, i bastants, que feien música moderna en llengua catalana. I el vam centrar en el període de la Nova Cançó, que de fet és el que s'entén com a cançó moderna en llengua catalana. I vam començar a anar per les escoles amb una conferència recital. I quan la gent es va assabentar que fèiem això, ens van començar a convidar als bars, centres cívics, teatres i festes majors i ens preguntaven si ho teníem gravat. I no, no ho teníem gravat perquè Refugi només vol despertar l'interès dels joves per aquest repertori tan impressionant, i que siguin ells els qui vagin a buscar els discos originals. Però al final ens hem decidit a gravar el disc. Per deixar constància del treball fet i per promocionar l'espectacle.»

–«Sí, una vintena. L'espectacle dura dues hores perquè jo, tot i que el recital no té el to pedagògic que li donem a les escoles, continuo explicant moltes coses. Parlo del pes dels poetes en la Nova Cançó, un fenomen que es dóna en pocs moviments musicals d'arreu del món. Al món anglosaxó és poc probable que algú musiqui poemes. Parlo també de la censura, què eren els Setze Jutges o qui va ser Guillem d'Efak, que feia blues i era un negre de Manacor fill d'una princesa africana i d'un guàrdia civil. Hi faig uns monòlegs en clau d'humor per treure ferro a la cosa perquè la cançó catalana a vegades ha quedat estigmatitzada per un excés de transcendència. Molts la veuen com una cosa feixuga per les seves connotacions polítiques.»

–«És trist. La primera reflexió meva va ser com és que no s'explica a les escoles, com és que hi he d'anar jo, un músic, a fer-ho. Això ho haurien d'explicar els mestres, no sé en quina assignatura, però haurien d'ensenyar qui són Llach i Raimon o què van representar els Setze Jutges, el Grup de Folk i les Sis Hores de Cançó a Canet i tantes coses de la música que formen part de la història d'aquest país i que haurien d'estar als llibres de text.»

–«És clar. Mira, la meva germana, que és més gran que jo i és mestra a Reus, des de sempre ha portat a classe discos de la Nova Cançó per tal que els nens i les nenes s'hi interessin. Això ho haurien de fer més mestres.»

–«Ha estat responsabilitat meva i els arranjaments musicals són de Joan-Pau Chaves, que també està a Els Pets. He fet una tria de melòman d'una música que vaig mamar de petit. Sóc un especialista aficionat de la Cançó i del Rock Laietà i em va ser relativament fàcil. Però també va ser difícil perquè el repertori és tan extens i extraordinari que en podries fer cent, de discos. Al final em vaig deixar portar pel cor ja que hi ha cançons que et deixen una petjada i d'altres que les oblides més. Per posar un exemple, Cançó del noi dels cabells llargs, d'Els tres tambors, el grup de Jordi Batiste, m'ha acompanyat tota la vida. La vaig cantar a la primera maqueta d'Els Pets, l'he fet amb Mesclat i ara amb Refugi. Els tres tambors va ser un dels primers grups a fer rock en català. Aquesta cançó és molt naïf i antibèl·lica, un missatge que no passa mai de moda perquè malauradament de guerres sempre n'hi haurà. O Flors de baladre, d'UC, un grup fantàstic d'Eivissa. Aquesta cançó la fem molt diferent de l'original, que era amb guitarra acústica i amb un toc molt folk i hippy de l'època, molt eivissenca precisament, i que et queda la melodia al cap. I hi he inclòs Com hauria estat bell, un poema de Martí i Pol que va musicar Jordi Fàbregas, de Coses, perquè he volgut reivindicar aquest grup, que no va tenir gaire sort. Van fer tres discos i van plegar. I crec que no se li ha fet justícia. Tothom se'n recorda quan se li va prohibir a Pau Riba tocar al Palau de la Música. Ells també ho van patir i ningú no ho esmenta.»

–«Ens vam proposar no incloure-hi cap cançó del pòquer de la Nova Cançó, ni Serrat, ni Maria del Mar Bonet, ni Llach, ni Raimon. Hem volgut prioritzar artistes que no van ser tan populars. Tothom coneix L'estaca, Al vent o Què volen aquesta gent, cançons que s'han versionat molt. Només en el cas de Raimon vam fer una excepció perquè és un músic que costa molt d'adaptar. Té tanta personalitat que fer-te teva una cançó seva, i fer-ho bé, costa molt. Quan vam provar Jo vinc d'un silenci amb ritme de funk i swing, vam dir que almenys n'hi ha una que no ens ha grinyolat.»

–«Sí, però no és per cobrar drets d'autor, perquè avui dia no guanyes gaires calés amb tot això. És perquè parla de les cançons. La vaig fer per al segon disc de Mesclat, Manilla, i és una cançó irònica que diu que vol existir al marge de l'autor, de l'intèrpret i de la conjuntura social i política on ha estat creada. Reivindica les cançons per si soles, com una petita obra d'art de tres minuts que és capaç de provocar-te un munt de sensacions. Hi ha poques formes d'art que et puguin fer riure, plorar, emocionar i enfadar com una cançó. A més, una cançó d'homenatge a les cançons anava molt bé per tancar l'espectacle.»

–«Estem preparant un bolo important al Teatre Zorrilla de Badalona, el 19 de març, on convidarem els artistes del disc que estan en actiu: Pi de la Serra, Joan Isaac, Jordi Fàbregas, Jordi Batiste i Isidor Marí, dels UC. Cantarem plegats la cançó que versionem i després volem que ells toquin alguna de les seves cançons actuals. Està bé que hi hagi els Manel, Els Amics de les Arts, Mishima i Mazoni, una generació que espitja fort en la música catalana. Però als països normals, els veterans encara estan en actiu i treuen discos molt macos.»