Micronacions i llocs fora del mapa

Els llocs formen part de nosaltres. Els estimem perquè hi tenim vincles emocionals i no té res a veure si són més bells o més grans. Al contrari, els llocs petits sovint ens desperten més afecte perquè entenem millor com funcionen. Un fenomen de finals del segle XX i principis del XXI és el sorgiment de noves formes d’organitzar-se com les micronacions, entitats creades per una persona o un petit nombre de persones que desitgen ser una nació o estat independent, tot i que no siguin reconegudes per governs i grans organitzacions internacionals. Els motius poden ser polítics, econòmics, culturals, utòpics, virtuals i fins i tot fraudulents, com demostra el romà Graziano Graziani a Atles de micronacions, un reportatge narratiu revelador que recull com s’han inventat aquests minipaïsos que qüestionen les convencions sobre què és un estat. Com sempre –i a casa nostra ho sabem prou bé–, la clau és que nosaltres i els altres el reconeguem com a tal.

Aquest atles recorre illes felices com la República de Minerva, un petit atol situat al Pacífic que no va acabar de veure mai la llum tot i els esforços del milionari d’origen lituà Michael Oliver per formular un estat sense impostos i sense qualsevol intervenció econòmica, o l’illa irlandesa d’Oiléan Thoraigh, amb una extensió de només cinc quilòmetres quadrats i que no arriba als dos-cents habitants. Paradoxalment, aquesta és una de les zones que més han vetllat per la preservació de la llengua gaèlica. També és l’única illa irlandesa que té un rei (Patsy Dan Mac Ruaíri), un músic i pintor, que no té cap funció establerta més enllà de la de donar la benvinguda als pocs visitants que trepitgen aquest petit territori. Un món a part, ple d’història, tradicions i mitologia.

Graziani també s’atura en anomalies històriques com la República de Kugelmugel, d’uns cent metres quadrats, que es troba al Prater de Viena i creat per l’artista austríac Edwin Lipburger; els barris alliberats (Christiania a Copenhaguen i Cihangir a Istanbul en són alguns dels més representatius), i accions de protesta com el Regne Gai i Lèsbic de les Illes del Mar del Corall, fundat el 2004 per un grup d’activistes que van declarar la independència d’Austràlia amb l’objectiu de construir una pàtria on els homosexuals no patissin discriminacions legals.

En l’òrbita de Graziani, encara que més centrat en els llocs inexplorats i fronteres difuses, el britànic Alastair Bonnett ens atrapa amb Fuera de mapa, una pirueta que apunta cap a on pot anar la literatura de viatges amb una reflexió sobre els vincles entre els llocs i les persones (la psicogeografia), que transita per illes flotants, espais perduts i ciutats mortes. Perquè en un món on podem pensar que ho coneixem tot i tot està cartografiat, ens segueixen intrigant aquells espais que no surten als mapes o que estan amagats, com Zheleznogorsk, una població fundada el 1950 a uns tres mil cinc-cents quilòmetres a l’est de Moscou amb l’objectiu de fabricar armes nuclears. Una ciutat secreta que durant molt temps no sortia als mapes i que, avui, tot i que se n’ha desmantellat la indústria del plutoni, s’ha reinventat.

Com? Per saber-ho haureu de fullejar Fuera del mapa, que dedica apartats a les nacions sobiranistes i a enclavaments com els Chitmahals, els palaus de paper situats a la frontera entre l’Índia i Bangladesh als quals ambdós estats van fer la vida impossible fins al 2015. Per últim, cal no oblidar els espais d’excepció com l’estat monàstic autònom del Mont Athos, una península grega que s’endinsa a l’Egeu on no hi poden entrar ni les dones, ni les vaques, ni les gallines. És clar que, segurament, els reductes eclesials com Athos donen per a un llibre a part.