Tot Oriol Perucho

Tres discos, Insultó, lo multaron y dejó de comer (1992), Zapping CD (1994) i Así pasan 45 minutos (1999) acompanyats pel DVD del documental Oriol Perucho in memoriam amb bonus track amb rareses i peces de l’Oriol en solitari o amb formacions com Perucho’s, Tropopausa, Koniec, Moisés Moisés, Bel Canto Orquestra, Accidents Polipoètics i Cebos Enrique, conformen la caixa que alguns dels seus amics, com el seu excompany a Perucho’s Oriol Pons de Vall Ginger i Martí Sans, han preparat per recordar el mestre desaparegut a començament del 2016, amb 61 anys. També hi trobarem un llibret amb fotografies i textos de músics, amics i periodistes, dissenyat per Marc Valls. Fa pocs dies que la capsa es va presentar a la Sala Apolo en un concert memorable, signat per la macrobanda Escamot Voll-Inga, en què alguns dels col·laboradors van evocar un dels heterodoxos de l’escena underground, artista que podria haver estat el que hagués volgut, però que va decidir fer cas a aquest tòpic i anar per lliure. També vam poder veure el documental de Martí Sans a la Filmoteca.

Era l’Oriol un home de contrastos: es podia inspirar en una peça dels Beatles o dels Beach Boys per saltar immediatament a una improvisació sobre Ornette Coleman o de qualsevol free, Dual i perfectament conscient que l’artista ha de superar les restriccions acadèmiques, Perucho ens va seduir a través de la melodia i també de la distorsió. Alguns el recordaran per les bandes al marge on va tocar, però cal accentuar que va ser un docent, tant com a professor eventual com en la pròpia vida: ensenyava mentre aprenia. No li importava tocar en un racó perquè tocava per a ell mateix sense cap altre condicionant, tant si a la sala érem dos com si estava a petar. Així ho ha fer durant més de quatre dècades. El 1970 fundava Perucho’s i convertia el grup en una de les bandes sonores dels anys llibertaris, en què tot estava prohibit i tot, alhora, era possible. Des d’aquests aspectes autogestionaris i antiautoritaris va gestionar la seva obra, refulgent i inspiradora, catatònica i explosiva, plena de matisos.

Ha estat un acte de justícia aquest esforç del Ginger i del Martí per recuperar el material perdut, un esforç que segurament tindrà una repercussió escassa de públic i l’atenció dels de sempre, però, creguin-me, alguns estem ben contents per tenir la història aplegada en un artefacte d’aquestes característiques. Com a admirador de la seva vessant jazzística –per col·locar una etiqueta aproximada–, sempre he pensat que es va equivocar de ciutat. Hauria destacat a Nova York o Berlín, però Perucho tenia també la voluntat de ser d’aquí, de situar-se a sobre del bar Heliogàbal o en refugis on les seves baquetes no molestessin gaire.

També tinc clar que tant des d’aspectes exclusivament tècnics, per no dir estètics, ha estat un dels grans. La capsa que us presentem en dona fe.