“La crítica té un paper bàsic de mediador”

La crítica actual entén la seva tasca en un sen­tit molt ampli i la situa en una pro­fessió mul­ti­dis­ci­plinària i inter­dis­ci­plinària tant en el camp teòric com en el de la docència, la divul­gació, el comis­sa­riat, l’acti­visme edi­to­rial o des de les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals. D’aquí que el seu paper sigui fona­men­tal com a medi­a­dor. Però, sobre­tot, el seu gran repte és el d’acom­pa­nyar els can­vis per­ma­nents del llen­guatge artístic, de caràcter trans­ver­sal i en cons­tant mutació.

En des­di­bui­xar-se les fron­te­res entre les dis­ci­pli­nes pro­fes­si­o­nals, l’aven­tura intel·lec­tual d’un crític és tan versàtil i plu­ral com ho és la de l’artista que tre­ba­lla en la reflexió cons­tant de pro­ces­sos i for­mats. Ambdós són agents dinàmics i oberts que s’expres­sen amb mani­fes­ta­ci­ons diver­ses dins de la mateixa onada de la pràctica cre­a­tiva.

Tots aquells que fan de la con­si­de­ració del seu patri­moni una eina d’expressió i d’iden­ti­tat per enfor­tir la vin­cu­lació amb la soci­e­tat, ampli­ant l’accés, la par­ti­ci­pació i les fun­ci­ons soci­als i edu­ca­ti­ves. Museus que esti­mu­len els ciu­ta­dans i enri­quei­xen la vida de la comu­ni­tat, ofe­rint experiències que ins­pi­ren, edu­quen, gene­ren reflexió, pen­sa­ment crític i com­prensió del món, sigui de l’àmbit que sigui. La resta no m’interes­sen.

Tàpies fou un refe­rent inter­na­ci­o­nal dins dels nous cor­rents artístics del segle XX i un artista com­promès amb la seva època, lli­gat a les inqui­e­tuds cíviques, ètiques i polítiques de cada moment. Crec que no podem par­lar de suc­ces­sor, ja que cadascú ocupa un lloc irre­em­plaçable en la història. Actu­al­ment, a Cata­lu­nya tenim cre­a­dors que tenen posi­ci­o­na­ments irre­nun­ci­a­bles al ser­vei de la col·lec­ti­vi­tat, com­pro­me­sos amb la con­dició humana i la dimensió espi­ri­tual.

Si per grans noms ente­nem aquells que han reflec­tit, de manera més nítida, la imatge d’una soci­e­tat, resu­mint la per­so­na­li­tat i l’espe­rit d’uns homes units per la història, per unes neces­si­tats i per uns interes­sos comuns, doncs sí, afor­tu­na­da­ment Cata­lu­nya ha tin­gut grans noms i espe­rem que en segueixi gene­rant.

Per aquells d’espe­rit cre­a­tiu, inves­ti­ga­dor i inno­va­dor, de tre­ball cons­tant i tenaç, amb una moti­vació prin­ci­pal: la d’aug­men­tar la capa­ci­tat de gene­rar conei­xe­ment crític i sen­si­bi­li­tat envers la nos­tra rea­li­tat.

Crec que ho hem de plan­te­jar a l’inrevés. Cal esti­mu­lar la impli­cació envers els públics i la soci­e­tat en gene­ral, en una aposta per millo­rar la qua­li­tat de l’experiència cul­tu­ral i artística. Cada vegada hi ha més consciència per la dina­mit­zació comu­nitària i per l’apro­pa­ment de l’art con­tem­po­rani al públic, amb l’objec­tiu de fer-lo créixer en quan­ti­tat i diver­si­tat.

Tenim un dèficit impor­tant en edu­cació artística i en desen­vo­lu­pa­ment de pro­gra­mes edu­ca­tius tot i l’evidència de la seva importància en el crei­xe­ment intel·lec­tual i cog­ni­tiu de les per­so­nes. Modi­fi­car la tendència actual del sis­tema edu­ca­tiu en relació a les arts visu­als demana un canvi pro­fund en la pla­ni­fi­cació de les polítiques i regu­la­ci­ons, i cal fer-ho de manera coor­di­nada, com­par­tint estratègies de fons. Cal també fer peda­go­gia for­ma­tiva a través dels mit­jans de comu­ni­cació.

Les arts visu­als con­fi­gu­ren un sec­tor pro­fes­si­o­nal actiu i divers, amb una gran capa­ci­tat d’auto­gestió d’ini­ci­a­ti­ves i d’adap­tació però, històrica­ment, molt poc cohe­si­o­nat i arti­cu­lat. Per cor­re­gir aquesta situ­ació, el Depar­ta­ment de Cul­tura ha impul­sat el Pla Inte­gral de les Arts Visu­als per gene­rar un pro­jecte com­par­tit entre el sec­tor públic i el pri­vat que pugui donar res­posta a les neces­si­tats actu­als i de futur, des d’una mirada inte­gral i trans­ver­sal.