Cultura
Una època sense final
La galeria Gothsland recupera la figura gairebé oblidada de Joan Cardona, que va ser un dels il·lustradors més celebrats pel període de la Belle Époque a París
“El tombar del segle XIX al XX va ser un moment de tanta creativitat de joves artistes catalans que se n’anaven a París, que potser per això n’hi hagut que han quedat tapats per altres i ara cal tornar-los a descobrir”, diu el galerista Gabriel Pinós, responsable de la galeria Gothsland de Barcelona.
Ho comenta amb motiu de l’exposició que acaba d’inaugurar: Joan Cardona. El glamour de la Belle Époque, centrada en la redescoberta de l’il·lustrador i pintor modernista Joan Cardona i Lladós (Barcelona 1877-1958), que tot i ser una celebritat al París de la Belle Époque –hi ha una foto amb el grup més important d’il·lustradors de l’època i ell com a únic no francès– la seva dimensió havia quedada difuminada pel pas dels anys. No obstant, hi ha obra seva al museus d’El Prado, el MNAC, el Carmen Thyssen-Bornemisza i el D’Orsay.
Pinós es va interessar per aquest artista arran de la compra d’una il·lustració seva. Pràcticament no en coneixia res i va decidir investigar. I es va trobar que el seu univers de sofisticació galant de l’alta societat parisenca era totalment seductor i de gran qualitat.
Imatges que publicava a revista com Le rire, La Vie en Rose, Le Frou-frou, La Caricature i altres d’actualitat o moda. Però va ser sobretot en les d’humor en què Cardona va consolidar la seva signatura. Normalment els comentaris que s’afegien l peu de les seves il·lustracions donaven un significat molt més picant que el que li volia donar l’autor, que, d’altra banda, la seva condició d’home casat i casolà l’allunyaven de la bohèmia de la capital francesa, si bé coneixia els cabarets més significatius de la ciutat que també inspiraven la seva obra. Tot i haver format part del cercle d’Els Quatre Gats a Barcelona, un cop a París, on ja estava instal·lat el 1900, sembla que no es va relacionar gaire amb la colla de Picasso: Pichot, Canals i Manolo, que com ell vivien a Montmartre. Sí que es va veure amb Xavier Gosé, fet del qual queda testimoni gràfic en un retrat de tots dos a Montmartre fet per Ricard Opisso, amb qui l’unia el parentesc de ser cunyats.
En l’exposició, que es podrà veure fins al 17 de gener de l’any vinent, es poden contemplar aquarel·les, gouaches, pastels i cartells. A més de la seva feina com a il·lustrador, Cardona solia presentar els seus quadres al Salons de Tardor que s’organitzaven a París, on va viure fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914, quan se’n va tornar a Barcelona.
Un cop a Catalunya, la seva obra va derivar cap a la temàtica espanyola, un gènere que internacionalment triomfava molt i que també van conrear altres artistes de sintonia modernista com ell.
A més de les publicacions franceses, Cardona va publicar en revistes catalanes i espanyoles com L’Esquella de la Torratxa, La Il·lustració Catalana, El Gato Negro, Forma i Hispania.
El treball de recerca que ha realitzat Gabriel Pinós ha estat recollit en un catàleg en què han participat Eliseu Trenc Ballester, historiador i crític d’art; Laura Casal-Valls, historiadora de l’art especialitzada en història del vestit; i Pau Medrano, doctor en disseny. L’obra va més enllà d’indexar les obres exposades i es capbussa en tot l’univers de l’artista, que també va realitzar una important feina com a cartellista publicitari.