Quanta humanitat!

Ho comentava Àlex Rigola després d’una de les funcions amb les quals va presentar la seva versió de L’oncle Vània dins d’una construcció de fusta (amb capacitat per seixanta espectadors) al Teatre de Salt: “Quan treus la brossa, surt tot.” No voldria dir que els seus espectacles anteriors continguessin brossa, en un sentit evidentment metafòric, però el cas és que Rigola ha fet un exercici de depuració màxima (així, doncs, de neteja) fins a arribar a l’essencial del teatre com a encarnació sublimada de la vida. A la caixa de Vania. Anton Txèkhov, amb el subtítol Escenas de la vida, no hi caben pantalles, ni grans decorats; de fet, pràcticament no hi ha decorat, ni attrezzo (només un arbre diminut i els papers on també hi ha arbres dibuixats) ni tan sols canvis de llum fins que al final es fa la foscor. Només quatre actors que ens parlen, a vegades d’una manera literal adreçant-se a nosaltres com si fóssim els seus confidents, de la vida tal com la va observar Txèkhov fent que continuem reflectint-nos en les seves obres.

En aquesta nuesa sense artificis, a banda que el teatre és ell mateix un artifici, es revela tot L’oncle Vània i, de fet, tot Txèkhov: els desitjos i les decepcions de la vida, que, com que no és com l’esperàvem, pot fer-nos aferrar a una esperança tossuda; l’amor com un anhel frustrat en la manca de correspondència, en la incapacitat o la impossibilitat de viure’l; el sentiment que els humans ens hem perdut trencant el vincle amb la naturalesa que destruïm; la tasca humanista de la medicina i la compassió davant del dolor aliè i dels més desvalguts. I més coses que, amb els actors exposats a pocs metres dels espectadors, arriben d’una manera transparent. Tot sembla senzill, però no ho és. O, en tot cas, cal un treball molt profund i complex per aconseguir aquesta senzillesa en què, de cop, tot es fa clar i a la vegada tan confús com ho pot ser la vida. Acostant el llenguatge cap a un ús contemporani, però sense estripar-lo o frivolitzar-lo, versionant l’obra en una síntesi amb quatre personatges (Ivan, Sònia, Helena, el doctor Astrov) jugant amb el fora d’escena sobretot pel que fa al professor Serebriàkov, Rigola aconsegueix un prodigi i l’expressió màxima de l’art dramàtic de Txèkhov: sembla que no passi res i, de cop, t’arriba una gran emoció. Tot això, amb una barreja de malenconia i ironia. Aquest miracle teatral no hauria estat possible sense uns actors en estat de gràcia: Luis Bermejo, Gonzalo Cunill, Irene Escolar i Ariadna Gil. Quanta humanitat!