Un comediant per a temps convulsos

El polifacètic Marcel Tomàs s’ha fet comediant, personatge necessari, ara i sempre. Són temps convulsos i és precisament quan la incertesa domina la quotidianitat, estable i confortable, i la converteix en una muntanya russa diària, que els que es dediquen a l’humor excel·leixen més que mai. A la tele, la ironia crítica de Polònia s’ha convertit en un programa amb funció social. Del gag càustic, però, se’ns queda al cos una mitja rialla i un pensament, el que denota un cert emprenyament per tot plegat.

L’evasió és una sortida i potser és el que ens cal; un pillo, un gamberro que ens munti la festa i poca cosa més. I és el que pretén Marcel Tomàs amb El comediant . L’espectacle que es va estrenar divendres a la sala La Planeta emmarcat dins Temporada Alta busca complaure el públic amb tot un terrabastall d’elements clàssics de humor. Ens pot semblar lleuger i planer, que busca l’acció-reacció, com la pell de plàtan i la relliscada, però gairebé sempre el més difícil és el que aparentment és més fàcil.

Marcel Tomàs s’ha fet seu el personatge del comediant de cabaret, en un desplegament d’ofici, pletòric. Pot cantar a l’estil de Serrat, Hoy puede ser un gran día, amb un final positiu i de confeti, fins al Pedro Navajas de Rubén Blades, amb aires festius de l’Orquestra Plateria. Acompanyat de l’actor Toni Escribano, hi ha esquetxos fàcilment televisius, com quan contraposa les expectatives i les realitats de les professions, a propòsit de fer de comediant, però també d’arquitecte, metge o cuiner. I també personalitza l’escena de la cita al restaurant, amb els seus equívocs, i amb la participació del públic, una característica de les produccions de Cascai Teatre. Les projeccions aporten un valor afegit a un espectacle d’humor sense artificis sobretot quan realitza el monòleg del còmic que fuig a buscar-se la vida a Finlàndia, el naïf però encisador teatre d’objectes o el relat nostàlgic dels temps passats. Marcel Tomàs, fora de guió, és absolut. I ho va demostrar amb el final d’improvisació, un exercici de ventríloc, amb la participació d’una parella del públic molt disposada a riure i fer riure.