Lluny de la música de Fellini

El 8 ½ de Fellini és una manifestació gloriosa del cinema que es va fer amb les angoixes d'un artista i a la vegada amb la seva potència creativa. És una pel·lícula que mostra els materials de construcció d'una pel·lícula de Fellini en un moment en què, l'any 1963 i després de l'impacte de La dolce vita, el cineasta havia iniciat una psicoanàlisi amb un deixeble de Jung que, obrint-lo a una nova etapa creativa, havia de dur-lo a la recerca d'un imaginari col·lectiu: els records d'infància, els somnis, les fantasies sexuals, la presència fantasmal dels morts, el pes de la religió, la relació amb les dones, entre les quals les actrius i les amants, els productors, l'equip tècnic i els crítics. Projectant-se en la crisi del cineasta que interpreta Mastroianni, exorcitzant així els propis fantasmes, Fellini va aportar una obra mestra sobre la creació que continua viva, fascinant, enigmàtica. Altres creadors l'han tingut present i l'han homenatjat, com ara el Bob Fosse d'All that jazz (1979) i el Woody Allen de Stardust memories. No són aquestes últimes pel·lícules les millors dels seus respectius autors, però almenys aquests s'inspiraven en el film de Fellini per explorar en les pròpies obsessions i temors, de manera que el seu relatiu fracàs és la conseqüència d'una aventura creativa. No és aquest el cas de Rob Marshall, que, set anys després de l'èxit comercial de Chicago, va assumir l'encàrrec d'adaptar al cinema un musical de Broadway directament inspirat en el 8 ½. Sense una tensió creativa pròpia, sense la transfiguració de l'experiència abastant el món imaginari i oníric, Nine és un film mort, una còpia devaluada, una mena d'autòmat que no adquireix vida ni en els números musicals. Dic això tenint present que 8 ½ és una pel·lícula eminentment musical pel seu ritme i esperit.

És trist veure una pel·lícula i confirmar tots els prejudicis per concloure que, a banda del fet que aconsegueixi o no les seves aspiracions comercials, Nine és un despropòsit artístic. La poesia de Fellini es transmuta en espectacle vulgar i sense encant, mentre que Daniel Day Lewis sembla compondre un personatge d'una sola peça encara que desplegui el seu repertori gestual. Hi ha actrius que fan el que poden (Penélope Cruz en el paper de l'amant que va interpretar en el film original Sandra Milo i Marion Cotillard substituint una altra francesa, Anouk Aimée, en el paper de l'esposa del cineasta en crisi), mentre que Nicole Kidman fa un personatge impossible: una barreja de la musa del 8 ½ (Claudia Cardinale) i de l'Anita Ekberg de La dolce vita. Tot i que és un símptoma del canvi pel que fa a un hipotètic ideal femení, la diferència de volum entre l'actriu sueca i l'actriu australiana és abismal. Pel que fa a la presència de Sophia Loren, que mai no va formar part de l'univers fellinià, sembla emergir del món dels morts.