La visita del dictador

El 29 de gener de 1942, els balcons i finestres del centre de Girona apareixen guarnits amb domassos i banderes espanyoles. En alguns aparadors i façanes s’exposa el retrat del general Francisco Franco, amb una inscripció que recorda “la liberación de Gerona” dos anys enrere. En un d’aquests s’exposa la medalla d’or que li ha concedit l’Ajuntament de la ciutat, amb un pergamí artístic en què es transcriu l’acord municipal. El Caudillo arriba a Girona a 2/4 de 2 menys 10 minuts del migdia. La seva dona, Carmen Polo de Franco, ha arribat abans, però la seva comitiva ni tan sols s’ha aturat i ha seguit camí cap a Peralada.

L’escenografia de l’acte i, en general, l’assistència de públic, té molt poc d’espontani i molt de teledirigit. Pocs dies abans, el governador civil, Paulino Coll, ha signat una ordre en què s’amenaça de sancionar els que la incompleixin i membres de la Falange reparteixen banderes espanyoles i del Movimiento als assistents. Les autoritats decreten la jornada com a “fiesta abonable, sin recuperación”. Si fem cas a les cròniques oficials, el dictador ha estat rebut amb crits de “¡Franco! ¡Franco!” mentre “bosques de brazos en alto rendían pleitesía al Generalísimo, que correspondía a las constantes demostraciones de afecto y de respeto saludando militarmente y brazo en alto con su particular sonrisa”. A la plaça del Marquès de Camps, exactament a la cruïlla amb el carrer Primo de Rivera (actualment de Santa Eugènia) s’instal·la una tarima des de la qual les autoritats presencien una desfilada de les tropes i les organitzacions del Movimiento. Al davant d’aquesta hi formen totes les organitzadors d’adhesió al règim, com ara la secció femenina de la FET y de las JONS o el Frente de Juventudes. En un lloc preferent se situen els nens dels menjadors de l’Auxilio Social i de la Casa de la Misericòrdia i la gent no para de fer voleiar les banderes. Al final de l’acte, l’èxtasi dels assistents arriba al seu punt culminant, segons el cronista d’El Pirineo: “Ha sido desbordado el cordón formado por la guardia, volcándose las afiliadas de la Sección Femenina ante la tribuna del Caudillo a los gritos de «¡Franco, Franco, Franco!» en una delirante y espontánea manifestación”. Tot seguit, Franco es desplaça a peu fins l’edifici consistorial i saluda la gent des del balcó. Després de la recepció oficial i el dinar que li ofereixen les autoritats municipals al saló de descans del Teatre, visita la catedral en un acte que simbolitza perfectament el component diví que hom reserva al dictador. El Caudillo “por la gracia de Dios” enfila les escales de la catedral mentre una banda entona ens acords de l’himne espanyol. Un cronista de l’ABC, imbuït per la devoció, diu que “la escalinatade la Catedral [...] parece una ancha escala tendida hacia los cielos”. A l’entrada del temple, l’espera el bisbe de Girona, Josep Cartañà, el capítol i “todo el clero gerundense”. Franco entra a la catedral sota pal·li. A l’interior, dedica uns instants a resar i, tot seguit, la capella de la catedral entona el tedèum. Després de visitar els tresors del temple, Franco emprèn el viatge de tornada cap a Barcelona, sense abans deixar de saludar la gent amb el braç alçat.

L’endemà, la premsa del règim, que era tota la que es deixava publicar, informava a bastament de la visita amb un llenguatge extremadament apegalós. Per donar-ne exemple, val la pena reproduir les tres primeres línies de la crònica que va aparèixer a El Pirineo, en què el periodista confessava que escrivia quan “aún atruenan nuestros oídos los vítores y las aclamciones con que el pueblo gerundense, digno sucesor de aquél, españolísimo, que supo escribir gestas de heroismo que pasaron a la historia patria con marchamo de immortalidad, ha recibido en este día —ya lleno de historia— al Caudillo salvador de España”. Allò que no explicaven aquest ni la resta de mitjans era que aquell mateix dia, a pocs metres de distància, més de 1.000 presoners polítics es mantenien reclosos al convent de les monges clarisses de Salt, agençat com a espai de reclusió; ni tampoc que quatre dies abans d’aquella fastuosa visita, el règim “salvador de España” havia afusellat tres gironins a pocs metres d’allí, a les tàpies del cementiri de Girona. Es tractava de Segimon Argemí, Pere García i Joaquim Llorens, veïns de Sant Hilari, Salt i Blanes. Se’ls acusava de pertànyer al comitè i a la CNT, sense cap prova que haguessin participar en algun acte de sang. A ells i a tots els que van patir la repressió franquista, els dediquem aquest article.