El triomf de l’astúcia

Han passat més de 300 anys, però molts veïns de la Selva encara mantenen intacta aquella dita que diu que “la gent d’Arbúcies (és) gent d’astúcies, matavalons a cops de bastons”. L’expressió fa referència a una topada entre les tropes borbòniques i el sometent d’Arbúcies i les viles del voltant, que va provocar més de 800 baixes entre els primers i una de les seves poques derrotes, tal com recorda una placa encastada en un dels talussos de la carretera. Avui, la memòria d’aquell episodi no només es redueix a aquesta dita, sinó a un munt d’activitats organitzades per l’Ajuntament d’Arbúcies amb el nom de jornades de divulgació i recreació històrica, que enguany han arribat a la quarta edició.

L’episodi ens situa a finals del 1714, quan bona part del territori català es troba ocupat per l’exèrcit borbònic. Només resisteixen Cardona, alguns nuclis aïllats i, lògicament, Barcelona, que des de fa mesos pateix un setge terrible. La rebel·lió es va estendre com una taca d’oli, “desde Puigcerdá hasta el mar, desde el río Ter al Ebro”, en paraules de l’historiador Francesc de Castellví. El detonant de la topada és el desgast que suportaven les poblacions en què s’allotjaven les tropes. En aquest cas, els fets es desencadenen el dia anterior, a les tres de la tarda, quan més de 740 soldats s’allotgen a Arbúcies fent parada en el seu camí cap a Vic. Ben aviat, es produeixen les topades amb els vilatans, primerament amb el maltractament que van rebre el jurat i una dona del poble; i, poc després, el que van infligir a un vilatà que s’havia prestat a fer de guia fins a Hostalric. A partir d’aleshores, segons el relat de Castellví, “todos los paisanos se conmovieron y las mujeres escondían las armas, en tanto que la mayor parte de los hombres hacían quejar al comandante, esperando la noche para salirse de la villa”. Els dos caps dels miquelets, Francesc Puig i Isidre Pugeltó, comencen a aplegar efectius, i “determinaron vengar el agravio”.

El xoc es produeix el 14 de gener, cap a les 8 del matí. Segons el relat del general Franclieu, des que “vam entrar tots al congost (...) vam veure totes les altures coronades per miquelets que, de darrere les roques, ens tiraven al blanc amb tota comoditat, de manera que estàvem tots apilonats sense poder anar cap a ells.” L’exèrcit borbònic, doncs, es troba atrapat en una autèntica ratera, sense que pugui fer valdre la seva superioritat; i és atacat des de tots costats. El general francès era partidari de seguir avançant, però no només va prevaldre l’opció contrària, sinó que a ell li va correspondre l’avantguarda de la retirada, per la qual cosa va haver de superar el pas del Mas Pas, on els miquelets havien bastit moltes barricades amb els arbres tallats. Els francesos es van defensar al darrere dels cavalls i els muls morts, però els atacs no venien només del davant, sinó de tots costats. El replegament borbònic serà caòtic, amb el coronel Cano i alguns “cavallers a cavall sense botes” que van fugir cames ajudeu-me fins a Hostalric. Mentrestant, els combatents d’Arbúcies aconsegueixen rendir les restes de l’exèrcit borbònic: 196 soldats, 72 oficials, 6 banderes, 2 trompetes i 5 tambors. Les versions són contradictòries en allò que fa referència al destí dels presoners. Segons el relat de Francesc de Castellví, aquests van ser enviats a Cardona. Però, en les seves memòries, Franclieu ens ofereix més detalls i explica que els soldats rasos “patiren un destí més cruel” i van ser morts a ganivetades i estimbats des d’una penya propera.

Fos com fos, la reacció dels borbònica serà immediata i demostraran que han après la lliçó d’Arbúcies. Poques setmanes després, el duc de Popoli retirarà alguns dels efectius que participen en el setge de Barcelona per tal d’organitzar una venjança ferotge. Entre el 31 de març i l’1 d’abril, una columna de cinc mil soldats es va presentar a la zona i va incendiar els pobles que havien participat en l’atac. La vila d’Arbúcies va ser una de les més castigades. Segons el relat del capità general Bracamonte “quemó tan enteramente aquella villa de Arbucias, que sólo la iglesia se reservó del universal incendio”. Segons Francesc de Castellví, però, ni tan sols el temple se’n va salvar; una prova evident de la duresa amb què els borbònics van castigar la gosadia i l’astúcia dels arbuciencs.