Assaig
Lluís Martínez
Superdotació: el llibre que faltava
És una xifra prou coneguda: aproximadament dos de cada cent infants tenen altes capacitats intel·lectuals. Se’ls coneix popularment com a superdotats. Dos de cada cent, però si l’infant és esquerrà, la proporció ja arriba al 25%.
Quan en una família detecten –no li diagnostiquen; només es diagnostiquen les malalties– un fill d’altes capacitats, els pares acostumen a fer dues coses: reaccionar amb desconcert –o amb joia, els inconscients de tot el que els cau al damunt– i, segons els casos, anar a la llibreria més pròxima a adquirir tot el que hi hagi sobre la qüestió. Internet, si no s’utilitza amb criteri, és un camp de mines. També en això.
Desconcert perquè al nostre país, a diferència d’altres, es fa molt poquet des dels poders públics per entomar i aprofitar el recurs natural de la intel·ligència creativa. Gairebé tot és iniciativa privada i col·laborativa. Desconcert perquè la superdotació és un camp adobat als mites quan no directament als errors estrepitosos. Desconcert perquè les famílies estan acostumades, com tothom, a treballar amb la mitjana estadística, però no amb aquells que se’n van de la campana de Gauss.
De llibres sobre els infants d’altes capacitats n’hi ha alguns, certament. La majoria estan escrits per psicòlegs especialistes que ens informen de fets com ara que aquests infants tenen la capacitat d’aprendre molt més ràpidament que els seus companys i que són molt creatius. Però pel que fa a la resta del que succeeix al cervell, com ara els sentiments i les emocions, són infants exactament iguals que els altres. Que per aquí plora la criatura.
Directament amb els infants
També hi ha llibres, pocs però molt valuosos, escrits per persones que treballen directament amb aquests infants i les seves famílies. Tots són recomanables.
Però faltava un llibre. Un llibre que parlés de l’experiència de les famílies gairebé en primera persona, però amb un cert i necessari distanciament. Doncs bé: aquest llibre ja s’ha escrit i s’ha publicat. Es tracta d’El club de los Supermán. El día a día de los niños y niñas superdotados, escrit per Carme Giró.
El primer que s’ha d’agrair a l’autora, periodista de professió, és que hagi defugit d’aquests altres llibres de col·legues seves, tan coneguts, que es posen a explicar experiències personals per les quals passen altres centenars de milions de dones, com si elles fossin les úniques del món que s’han enfrontat al tràngol. I sempre amb el to de “què malament ho passo i que poc em queixo”. Aquí entra en joc el bon ofici. És a dir, el saludable distanciament i el saber resumir i sintetitzar en poques línies les experiències de desenes de famílies.
Perquè el llibre està escrit en un llenguatge periodístic i molt amè. És una manera excel·lent d’acostar-se al fet de la superdotació sense perdre’s en teories i experiències d’alt nivell, coneixements sempre útils, però que no resolen els problemes quotidians ni aclareixen els dubtes de les famílies. Certament, aquest és el llibre que haurien de llegir en primer lloc i abans de res els pares als quals se’ls identifica un fill o una filla d’altes capacitats. Perquè dona pistes, desfà temors i dona el sempre necessari toc d’optimisme.
Aquest llibre, explica la periodista en les primeres pàgines, no és autobiogràfic, però sí recull “testimonis reals de moltes famílies, nens i professors de l’entorn de la superdotació”. El llenguatge periodístic, quan s’utilitza amb bona praxi –com és el cas– permet acostar-se i entendre una qüestió fàcilment.
Amb un estil àgil, que fa que el llibre es faci curt, l’autora es refereix al moment de la detecció, les característiques d’aquests infants, quina actitud cal tenir a la família i a l’escola i, sobretot, com hem de relacionar-nos amb ells, entre altres aspectes.
També és d’agrair, en aquest punt, que expliqui al principi què és el llibre i què no és. No és, òbviament, un llibre de psicologia; però sí una narració d’experiències amb les quals moltes famílies se sentiran identificades i que els donaran idees per sortir-se’n. Per adonar-se, com a mínim, que no estan soles. Que el que els passa, els passa a molts altres.
“El que pretenc –escriu l’autora– és acostar-me a la realitat diària de les famílies amb fills d’altes capacitats o, simplement, fills que pensen de manera diferent.” I ho fa, com ella mateix remarca, des d’un punt de vista “optimista i constructiu”. I humil.
Un dels grans valors d’aquest llibre és que contribueix a orientar les famílies a través de situacions concretes. I un altre, més important encara, és que desfà molts mites que circulen en relació amb les persones d’altes capacitats, el més conegut dels qual es podria resumir com un “tu, rai, que t’aprèn sol i sense estudiar”. I no és així. És més: la intel·ligència, sense esforç, no serveix per a res.
I per arrodonir-ho, cal citar la recomanació de l’autora per tractar aquestes qüestions: molt de sentit comú i molt d’amor. No es pot dir més clar ni amb menys paraules.
