El foc de la Jonquera

Durant més de cinquanta anys, entre el 1877 i el 1935, els veïns de la Jonquera tenien la data del 6 d’octubre marcada en el calendari. Es recordava el setge i l’atac de les tropes carlistes que s’havia produït el 1873. La commemoració va començar com un senzill gest, amb una comitiva de l’Ajuntament que anava al cementiri per retre homenatge a les víctimes; però, ben aviat, es va convertir en la celebració més important de les que es feien a la vila. El 1904, a més a més, es va inaugurar un mausoleu en memòria dels caiguts.

Els fets es remunten als inicis de la darrera guerra carlina. La situació geogràfica de la Jonquera la converteix en un objectiu militar de primer ordre, sobretot per la possibilitat de controlar la principal via de comunicació amb França. I, ja des del mes de gener, els carlins intenten controlar-la a través de l’exigència de contribucions de guerra. Durant la primera meitat del 1873, els carlins campen per l’Empordà “que es un gusto, con toda calma, sin que nadie les moleste”, tal com reconeix el corresponsal del diari La Lucha a Terrades. A poc a poc, doncs, el perill sembla més imminent i les autoritats s’esforcen per assegurar una bona defensa, sigui organitzant una milícia de vigilància o bé reforçant les defenses. La població, a més a més, era defensada per una companyia de tiradors de la Diputació, amb gairebé 400 homes armats.

Segons algunes informacions, els habitants de la Jonquera han estat advertits de l’atac a través d’un carreter. En tenir coneixement de la imminència de l’atac, les dones i els nens abandonen la població, els homes deixen aturada la verema, i, a l’interior de la vila, s’enllesteixen els darrers preparatius. Finalment, a les sis del matí del 6 d’octubre de 1873, un sentinella dona la veu d’alarma. Immediatament, les campanes repiquen sense parar. Mentre les forces del brigadier Huguet es preparen per la banda de Figueres, les de Savalls se situen a ponent, molt a prop del cementiri. Els atacants es presenten amb 1.300 homes, integrats per tres batallons d’infanteria i un esquadró de cavalleria, i dues peces d’artilleria. A dos quarts de deu, els carlins es presenten davant la porta principal de les muralles i comminen les autoritats a rendir-se en un termini de 30 minuts. La negativa donarà lloc a un primer atac, que és replicat amb canons pedrers per part dels defensors. Aquests, per la seva banda, responen amb un canó col·locat en bateria. En un primer moment, els carlins aconsegueixen controlar algunes cases; però, ben aviat, es veuen obligats a retrocedir a uns 50 metres de les espitlleres. Un dels punts clau de l’atac serà la torre del Serrat de la Plaça, que, amb el pas dels anys, passarà a anomenar-se dels Carlins. En aquells moments, la torre estava a mig construir, però la seva situació la convertia en un enclavament estratègic i els voluntaris van defensar-la amb vehemència. La temptativa es perllongarà durant tot el dia. I les baixes dels carlins seran nombroses, de cinc morts i 31 ferits. Finalment, cap a les set del vespre els carlins aturen les hostilitats i giren cua cap a Agullana i, després d’una breu aturada en aquesta població, enfilen el camí cap als seus amagatalls garrotxins.

En qualsevol cas, la gesta d’aquell 6 d’octubre no aconseguirà evitar que els carlins acabin ocupant la vila alguns mesos després. En una d’aquestes, concretament la matinada del 28 de maig de 1875, l’alcalde, un propietari i l’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria seran retinguts a Mieres durant set dies, fins que el secretari de l’Ajuntament farà efectiva la quantitat estipulada. En tot cas, aquella resistència heroica serà recordada durant anys i, ben aviat, es produiran mostres de solidaritat per part dels liberals i republicans empordanesos. Des del diari El Ampurdanés s’obrirà una subscripció popular i fins i tot s’organitzarà una vetllada teatral en què es llegirà una poesia ben significativa de l’admiració que desperta la gesta. En aquesta s’afirma que “en La Junquera no hay / nigún traidor que nos venda: / los medrosos se marcharon / y los valientes se quedan. / Se quedan para batiros / se batiran como fieras, / fieras de su libertad / leones de la frontera [...]”.