Escriure a la presó

Disposem d’uns quants reculls de cartes escrites des de la presó. Algunes, com les d’Antonio Gramsci i Václav Havel, mostren una elevada qualitat literària i humana. Disposem també de cartes enviades des d’una presó on, fins fa pocs anys, van viure una llarga temporada tots els nois del país. Recordem el que escrivia Gabriel Ferrater des del campament militar: “Avorriment: és suportable. Calor: no és suportable. Disciplina: és defugible. Angúnia: no és defugible.”

Hem sabut que a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del Real el problema no és la calor sinó el fred. Sabem que els presos miren d’evitar l’avorriment (i aquí és factible ajudar enviant-hi cartes) i que fan el possible per no cedir a l’angúnia (de la disciplina prefereixo no parlar-ne). Des d’una altra fortalesa, escriu a la mare el protagonista d’El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzatti: “Com fer-li entendre la sordidesa d’aquelles parets, aquella imprecisa atmosfera de càstig i d’exili, aquells homes estrangers i absurds?”

No sabem, en canvi, com escriure als presos. De Dino Buzzatti hem après que sempre estan pitjor del que expliquen a les cartes i Oscar Wilde ens ha advertit que el pitjor de la presó és el silenci (la solitud només és bona quan la busquem). I, amb tot, els que som fora no sabem què escriure als que són tancats que no sigui obvi, repetitiu, circular. Veiem com més d’un delinqüent declarat s’estalvia la presó, i en canvi ningú podrà compensar els dies que hi han passat uns homes i dones empresonats sense judici per haver pres decisions polítiques després de guanyar unes eleccions polítiques.

Com que som un país petit, hem coincidit amb més d’un d’aquests homes i dones, hi hem parlat, i podem afirmar amb orgull que formem part d’una mateixa xarxa, teixida amb amics, veïns i familiars, feta de converses, de records amb cara i ulls. I, tanmateix, no sabem ben bé què dir-los.

He rellegit Oscar Wilde, que a la presó va descobrir que “el vici suprem és la superficialitat”. Ho repeteix unes quantes vegades a la llarga carta que hi va escriure i que va titular De profundis. En copio un fragment: “La vida de la presó, amb les restriccions i privacions interminables, et fa rebel. El més terrible no és que et trenqui el cor –els cors s’han fet per trencar-los–, sinó que te’l torni de pedra.”