“Fer pessebres comporta 300 hores a l’any. Qui les té avui en dia?”

Va ser una cosa bastant curiosa. Quan els meus dos fills anaven a col·legi, un dia hi va anar un pessebrista a fer un curset de pessebres. Faltava poc per Nadal, va veure que la canalla no els acabaven i va demanar a l’associació de pares a veure si algun pare hi volia anar a ajudar i a col·laborar. N’hi vam anar sis o set i jo era un d’ells. Ens va enganxar, vam continuar fent pessebres i vam fundar l’Agrupació Pessebrista de Roda de Ter, el 1980. Vam començar vuit persones i dels fundadors ara en quedem quatre.

No, què va! El que passa és que de jubilat tens més temps. Aquí ens hi passem 250-300 hores a l’any. Quan treballaves ho feies havent plegat de la feina, sopaves, hi anaves i potser marxaves a la 1 de la matinada. En estar jubilats ara tots venim al torn de tarda, de 4 a 8, i si tens feina ho allargues o vens dissabte.

No. Aquest és el gran problema de la nostra agrupació i de la majoria.

Perquè són massa hores. Fer pessebres comporta 300 hores l’any. Qui les té avui en dia? I del jovent, encara menys. Alguna vegada ha vingut algun noi jove, i pensa que el portem en safata, però al cap d’un any et diu: “Plego, que m’he apuntat a hoquei.”

És una cosa molt curiosa. És com les sardanes, sembla que només hi van vells, i que això s’acabarà la pròxima generació, i en canvi es fan centenars d’audicions de sardanes a Catalunya cada any, centenars! D’agrupacions de pessebristes només a la federació n’hi ha 70, a part de les que no estan federades. Crec que no s’acabarà, amb 80 anys es poden fer pessebres...

Fa dos anys que hem fet ampliació. Teníem els tres quadres de la maqueta del Teatre Centre Catòlic de Roda i set diorames fixos, però l’any passat en vam afegir cinc més i aquest any, tres, o sigui que ara aquí a Can Planoles es poden veure 15 diorames fixos i els tres del Centre. Per la colla que som canviem els que podem. Aquest any n’hem fet onze de nous. La proposta que hem fet a l’Ajuntament és que això a llarg termini sigui una col·lecció permanent.

Aquest any fa 38 anys que fem pessebres i si no hi ha relleu no en podrem fer eternament. De moment no pleguem, però vam proposar a l’Ajuntament convertir-ho en una exposició permanent si algun dia ningú ho continua. Hem adequat tot aquest pis de Can Planoles per donar-li un aspecte de museu. Ara ens hem de dedicar a canviar-ne tants com puguem cada any, que és la nostra tasca, però a més a més la mostra de pessebres ara s’ha inclòs en les visites culturals per a gent de fora.

Es destrueixen, tot i que a vegades guardes coses molt concretes. Normalment no fem servir gaire res perquè quan fas un pessebre nou, el fas tot de nou.

Ens guiem per fotografies. Per les vacances vas a un poble que t’agrada, tires fotos, les guardes i el dia que tenim la reunió tota la colla per veure què farem, ho posem en comú. Procurem fer els pessebres molt iguals a la realitat. Si en un pessebre hi posem el nom del lloc és perquè gairebé és clavat. Si hi posem “Costa Brava” és perquè una part és de Palamós i una altra de s’Agaró. Una vegada ens van dir que havíem inventat l’hiperrealisme en els pessebres.

Això ha canviat molt, perquè quan treballàvem ens hi posàvem pel maig. Ara ja n’hem après, tenim més temps i solem començar a finals d’agost. Traiem tots els diorames que encara estan muntats, guardem el que haguem de guardar, xafem la resta i quan venim l’1 de setembre, que és sagrat, ja ho tenim tot net per començar a fer diorames i ja els hem triat i tot.

La tècnica, no gaire; però els materials, sí. Al principi treballàvem amb plaques de guix, que anaven bé fins a cert punt. Com que no ens acabaven de funcionar i pesaven molt, des de fa anys el bastidor inicial ara és de fusta –molt lleugera i molt bona per treballar–, i a sobre hi donem un gruix de guix. Ara han sortit uns porexpans de resultats excel·lents, però nosaltres estem acostumats a treballar amb la fusta.

Sabem criticar els nostres pessebres però tenim un sistema de treball en conjunt i tots els diorames te’ls sents teus.