Joc Partit 3.0: Blay-Olesti

El proppassat dijous dia 14 de gener es va celebrar al Teatre El Magatzem de Tarragona el tercer cara a cara del Joc Partit, una activitat literària que organitzen per segon any consecutiu els Escriptors del Camp de Tarragona, El Magatzem i el departament de filologia catalana de la Universitat Rovira i Virgili, amb el suport de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, l'Institució de les Lletres Catalanes i l'Ajuntament de Tarragona.

En aquesta tercera entrega, els protagonistes a l'escenari van ser Pep Blay (Tarragona, 1966) i Isabel Olesti (Reus, 1957), que van oferir al públic un diàleg amè i fluït sobre literatura i sobre la seva literatura. Tots dos són creadors de narrativa i tenen en comú que també es dediquen, si bé en diversos vessants, a altres camps de les arts com ara la música i la dansa, respectivament.

Pep Blay ha publicat fins ara dos reculls de narrativa, Gotholàndia (2009) i Eròtica mix (2009), i la novel·la Vampíria sound (2004). Ha treballat al diari Avui, en què ha format part de l'equip editor del suplement de cultura. També ha publicat diverses biografies de músics i grups com ara Bunbury, Els Pets o Sopa de Cabra. I Isabel Olesti ha estat premiada dos cops en premis literaris reputats com per exemple el premis Octubre-Andròmina de narrativa, per l'obra Desfici (1988), i el premi Josep Pla per Dibuix de dona amb ocells blancs (1995). Entre d'altres, i més recentment, també ha publicat Nou dones i una guerra: les dones del 36, si bé aquesta última obra és una biografia que narra la vida de nou dones que van viure la guerra del 36-39. Els autors són nascuts i fets al Camp de Tarragona (almenys fins que van marxar a Barcelona) i és això precisament el que explica que al seu món narratiu tinguin predilecció per espais propers i envoltats, per dir-ho així, d'un cert misticisme o, més aviat, de misteri. Estem parlant del mateix Camp. Dins del seu univers narratiu hi té un paper que, certament, no és únic d'ells, però sí que és definitori que alguns dels autors d'aquestes contrades se centrin en aquells paratges: les muntanyes de Prades. Olesti sent predilecció per poblacions com ara Albarca, Prades, l'Aleixar o la Mussara, així mateix com Blay. En el cas de Pep Blay, té una explicació no gens misteriosa, perquè la seva família té una casa a Albarca on, ja de petit, s'hi imaginava històries fosques que, naturalment, estaven condicionades per l'entorn. Un cop més, doncs, veiem que les seves narratives es toquen. Són enamorats de paratges que són erms d'una manera o altra. El que crida més l'atenció de l'acte (el públic que hi participa ho pot saber, precisament, gràcies a una activitat intimista com aquesta) és que cada autor és un món. Això no és ni nou ni insòlit, però tenir l'oportunitat d'entrar en cadascun dels mons sí que ho és. Quan s'hi entra es comprova que el seu és un món radicalment diferent, per molt que el seu partenaire de Joc li sigui proper. Olesti és una escriptora que no té pressa per publicar (que això no implica que no escrigui); el seu és un ritme lent que li permet esporgar la narrativa i passar-la pel sedàs del temps. Aquest envelliment del text permet objectivar els punts narratius que l'autora considera que s'han de retocar i, així, poder elaborar amb molta cura el text final. Per contra, Blay pot haver creat mentalment el llibre durant molt de temps però quan és hora d'escriure'l l'aboca sobre el paper i s'hi dedica en cos i ànima. «Si no ho fes així, acabaria fent un altre llibre», rebla. Sense anar gaire lluny, el seu llibre Vampíria sound (2004) el va escriure en només quatre mesos i mig.

Si parlem d'influències, acabarem parlant dels clàssics en tots dos casos: des de Rodoreda a Víctor Català, passant per Kafka, Perucho, Monzó o Simenon. Per Blay el referent de fora és la literatura nord-americana que li va tocar llegir quan treballava a l'Avui. El que li agrada, concretament i en especial, d'aquesta literatura, és el llenguatge curt, clar i concís amb un ritme ben marcat. Això, precisament, és el que més l'amoïna quan qui narra és ell: quan fa un llibre vol marcar-lo amb ritme perquè el lector no el pugui deixar fins que l'acaba. Olesti, en canvi, ha estat molt aficionada a Rodoreda, Kafka i els grans clàssics, tal com s'ha indicat més amunt, tot i que actualment s'inclina per Simenon, però també per Greene i algunes obres d'Auster.