Déu va ser un mosquit?

M’encanta l’Hospitalet de Llobregat. Cada cop s’assembla més a alguns dels barris de Manhattan o el Bronx: galeries d’art, sales d’exposició, tot el complex de creació artística i bibliotecària de Tecla Sala, la silueta postindustrial de les fàbriques i els bars que conserven fins i tot els dibuixos de gambes i calamars, on entrem a fer un cafè amb l’artista reusenc Jordi Abelló (1970), amb qui farem una ruta per la ciutat durant tota la tarda.

El pretext és assistir a la darrera jornada de dues exposicions fascinants. La primera, a les cinc en punt, és a TPK, dins el centre cultural Tecla Sala, a la Torrassa, un espai dedicat a l’art i al pensament contemporani, on fan planter i promocionen i formen nous artistes. A més de la difusió, produeixen activitats d’àmbit nacional i internacional. Amb els responsables entrem a les dues sales on Xavi Cot ha traçat un recorregut històric de l’arribada, ara fa quaranta anys, del punk al nostre país, especialment a Barcelona, l’Hospitalet i Cornellà. Cot ha aconseguit reconstruir el local gracienc del Cuc Sonat –n’ha de publicar un llibre d’aquí a poques setmanes, del qual parlarem a bastament– per mitjà de reproduccions en fotocòpies enganxades a les parets de dues les sales principals del complex. Des del cartell del concert de l’Aliança del 1977 –el rostre de Xavi, dels Mortimer–, l’exposició combina l’eclosió dels grups punks amb la situació del país en plena transició democràtica, especialment amb l’increment de la delinqüència, tal com es pot comprovar amb infinitat de notícies dels diaris. Impacta.

Canviant de barri, a uns quatre quilòmetres ens trobem al centre cultural Santfeliu amb l’exposició Vida, del mateix Jordi Abelló. Des dels aparadors de l’espai, que dona al carrer de l’Emigrant, dues televisions reprodueixen la concepció videogràfica de la mostra. D’una banda, les imatges microscòpiques de membranes i moviments en cristal·litzacions de l’aigua, que segueixen la idea que “tota vida té el mateix origen”. Durant vint minuts assistim a una confrontació amb imatges informalistes, moviments i coreografies fins que apareix la gestació d’un mosquit, que és un autèntic pantocràtor, que fa pensar en veu alta a Abelló si Déu no podria ser una d’aquestes criatures de la natura. Davant l’hegemonia que ha tingut l’art religiós a la nostra cultura, Abelló cita Picasso, “la creació és un sol de mil raigs dins l’estómac” per aprofundir en un túnel d’imatges que entronquen de manera sinuosa dins la psicodèlia.

La perfecció és l’ordre del bar aturat en el temps on hem pres un cafè –també la seva invisibilitat–, la subversió apareix en forma de la revolta punk i el retorn a l’harmonia es representa la simbiosi entre ciència i art, biologia escenificada que Abelló ha assolit mitjançant la videocreació –és pot veure també a internet– i els 2.150 dibuixos projectats en paral·lel a les imatges d’emanació vital. Som dins els axiomes on es constata el lligam entre biologia i poesia, amb la prova del nou de les imatges artístiques.

Mentre ens acompanya el director de l’espai Ferran Farré, Abelló actua d’oracle: “Totes les avantguardes són presents en el dibuix científic de forma natural.” L’interpel·lo per preguntar-li sobre la connexió amb el cinema. Argumenta que el cinema ha estat segrestat per l’argument i que la curiositat infinita de la natura és l’argument en si, gairebé de manera ontològica. “Les coses neixen de la necessitat”, em deia venint en el taxi, però aquesta llibertat il·limitada de l’art ens permet conèixer la vida en l’àmbit d’una exposició: “Si l’art consisteix a donar vida a les coses, ara havia de conèixer com era la vida, investigar l’estructura, comprendre-la formalment, i observar, amb els propis ulls, de què estem formats.” Potser estem formats d’art.