Un gall trencat

El programa que anuncia el concert de Sant Esteve de Caldes és un manifest de l’estat d’ànim del poble. Hi ha hagut anys en què el protagonisme l’han tingut els àngels; d’altres, un nen tocant la simbomba. Però en tots hi ha la presència d’un animal emblemàtic, el gall, dibuixat per Xavier Bulbena, del qual es poden fer moltes interpretacions. Si ens atenim al diccionari, trobem que un gall és el “mascle d’una espècie d’ocells de la família dels fasiànids [o sigui, les gallines], que té el cap adornat amb una cresta carnosa vermella, carúncules vermelles i penjants a cada costat de la cara, bec curt i arcat, plomatge abundant i llustrós, i tarsos armats d’esperons llargs i aguts”. Aquest mot, però, també designa la “persona que, en un poble, en una comunitat, etc., vol manar-ho tot, és la principal, imposa la seva voluntat”. Un gall és, a més, una “nota falsa produïda per un cantant o un instrument en el registre agut”. En el nostre cas, si ajuntéssim les tres definicions, explicaríem l’evolució dels Cantaries de Caldes. Hi va haver un moment en què un grup d’amics va decidir recuperar els goigs del diumenge de Rams i Pasqua i, segons van explicar, cantaven sense solfa, començant les cançons amb el to del més atrevit del grup, un atreviment que comportava complicacions diverses com ara la sobreexposició de les cordes vocals i les dificultats a l’hora d’acabar les cançons. Un estat de provisionalitat i ansietat que no es va superar fins que Assumpta Fontanals, una noia de Sabadell que havia arribat al poble per amor, que sabia molt de música i que tenia una gran empatia per treballar amb joves i grans, va decidir posar ordre al desconcert. I, gràcies als seus consells i aportacions, així com a la fermesa en les formes i alhora simpatia i dolçor en el fons, va ajudar a modular les veus i aspiracions d’uns aficionats que van viure una metamorfosi positiva: gràcies a ella, el grup de goigs va esdevenir una coral a quatre veus que fa concerts periòdics, que desplega un alt coneixement de les notes, les octaves i les melodies i que no acostuma a fer galls.

En el programa d’aquest any, el gall, que està fet miques, es presenta com una víctima més de l’assalt i els cops dels efectius de la policia espanyola i la Guàrdia Civil durant l’1 d’octubre, quan la Generalitat va convocar els catalans a votar en un referèndum sobre la independència i el govern del Partit Popular a Madrid es va amagar darrere les sentències del Tribunal Constitucional per convertir la violència en símbol de la impotència. Però aquesta crònica no vol parlar de política, sinó de l’efecte balsàmic i regenerador de la música sobre un poble, i de com la construcció d’una coral pot generar un flux d’energies positives que es mouen en petit format, però que impulsen grans revolucions.

Els assajos de la coral van esdevenir un espai de convivència i aprenentatge, i van ajudar a trencar suspicàcies i a complementar voluntats. Potser hi ajuda el fet que normalment s’acabin amb un pica-pica i que encara es guardi a la memòria el llarg èxode que van viure a la recerca de local. Han assajat a la casa d’Assumpta Fontanals, a l’ermita de Sant Grau, a la rectoria, a l’escola, al casino, a l’esplai de La Caixa i a Ca la Pepita, que era el local utilitzat per l’orquestra Maravella. Avui han trobat un lloc fix, un local annex a la Casa Rosa, i des d’allà han impulsat activitats com ara els tallers de música, que atrauen petits i grans. A partir d’una proposta escarida i senzilla, s’ha impulsat l’aprenentatge de la música, s’ha intentat sensibilitzar els pares per ajudar els nens a entendre que aquest so ordenat en l’espai i el temps pot fer gaudir la persona, emocionar-la, fer-la enrabiar... Però mai deixar-la indiferent.

Assumpta Fontanals em va explicar que hi va haver un moment en què va decidir deixar la feina als deixebles i va encarregar la direcció de les corals a tres noies que havien après molt amb les seves classes. Si bé l’experiment no va sortir bé, avui Mariona Capellera, Núria Bohigas i Joana Boadas formen part de l’ànima de Geriona, el cor que, després de triomfar en el programa Oh happy day, de TV3, ha fet concerts arreu del Principat, des de Solsona fins al Vendrell, passant per Girona i Sant Joan de les Abadesses.

No estem explicant un conte de fades, sinó una història de superació, la que va des de la tria de temes coneguts, bàsicament tradicionals, amb harmonies i arranjaments senzills a dues o tres veus, fins a l’establiment de nous reptes i la incorporació d’harmonies a quatre veus. Van esdevenir, així, un conjunt de veus mixtes, i això els va permetre ampliar el repertori i assumir nous riscos: van passar d’interpretar peces populars a iniciar-se en la música clàssica i antiga, en els espirituals negres i en les cançons religioses.

Si repassem el programa dels últims anys del concert de Sant Esteve, trobarem que el 2005 recollia nadales com ara Santa nit, Alegria, Els àngels de la glòria i Fum, fum, fum; el 2010, una de les peces era El cant dels ocells, de Pau Casals; el 2011, A festive gloria, de Jay Althouse; el 2016, l’Allelujah de Leonard Cohen, i aquest 2017, l’Al·leluia d’El messies de G.F. Händel. Un salt qualitatiu que els ha permès trencar fronteres i intercanviar experiències amb altres formacions, tant de Catalunya com de fora del Principat. Un dels projectes els va portar a Vitòria, on van trobar l’escalf del cor Mairu Abesbatza i van fer un concert a l’església de Sant Joan Baptista de la capital alabesa que va començar amb el Va, pensiero, de Verdi; va continuar amb el Nessun dorma de l’òpera Turandot, de Puccini, i va acabar amb una interpretació conjunta de la cançó de bressol basca Txoria txori i El rossinyol. Els dies 8 i 9 d’octubre del 2016, la coral basca va tornar la visita a Caldes. Van fer un concert a Santa Susanna del Mercadal i van protagonitzar la setzena trobada de corals –tota una tradició– a l’església de Sant Esteve de la vila. Dies de gatzara i alegria. “La coral ha convertit la relació humana en una autèntica família que aglutina gent que ha passat i gent que ha marxat. El seu pas, però, ens ha deixat empremta. Hem viscut moments molt emotius que ens han marcat per sempre”, escrivia Assumpta Fontanals.