cultura

Pròxim capítol: 40. La mort de la paraula (Memorial als represaliats pel franquisme, cementiri de Girona)

Un retorn indesitjat

El 22 de març de 1814, després de la guerra del Francès, el rei Ferran VII retorna del seu exili a Valençay i, després de travessar la frontera, fa estada a Ca l’Armet, al municipi de la Jonquera

Malgrat les lloances al monarca, ben aviat iniciarà un dels regnats més ignominiosos de la dinastia borbònica

Fa alguns anys, Carles Rahola va dedicar un llibre a resseguir el rastre de Ferran VII a Girona. L’estudi, nodrit a partir dels arxius capitular i municipal i el de la Casa Carles, on el Borbó va hostatjar-se en ambdues ocasions, resseguia les dues estades a Girona i es remuntava al 1802, quan havia vingut com a hereu al tron. Tot i això, centrava bona part del seu estudi en la visita del 1814, que va representar la fi efectiva de la guerra del Francès. Rahola, que no amaga la seva animadversió cap al darrer representant de l’absolutisme borbònic, remarca que “Ferran VII ha estat (és encara) l’ídol del poble, d’aquell poble candorós i heroic que ha personificat indignament en ell la pàtria”. La historiografia nacionalista ha traslladat la imatge del qui “per una inconcebible paradoxa, ha estat el més desitjat dels reis”. I el seu retorn per terres gironines, on fins i tot es va permetre algun bany de masses, va contribuir a generar aquella distorsió.

El rei no tornarà sol. Ho farà acompanyat del germà, l’oncle i tot el seguici reial. Gabriel Vauthier descriurà perfectament les enormes virtuts d’aquella tríada que han viscut un exili daurat mentre els seus súbdits han patit tota mena d’excessos, penúries i privacions: “Se’n van, Antonio, per a rebre el títol inútil d’almirall general d’Espanya i de les Índies; Carlos, per a alçar-se un dia contra el seu germà, encendre la guerra civil, tornar a França com a exiliat i anar a acabar els seus dies a Trieste; en fi, Fernando, per a inaugurar un regnat que formarà època entre els més tristos i els més tirànics que esmenta la història de la Península.” El rei, a més a més, arriba acompanyat d’unes mules carregades de l’or que li ha proporcionat la regència per tal que no hagi de patir cap mena de privació.

L’arribada a la Jonquera es produeix el 22 de març de 1814. Una guarnició espanyola anirà a rebre’l a la frontera. Un dels membres d’aquella expedició, el tinent Manuel Gibert, deixarà escrita la seva primera imatge del rei, ben premonitòria de les seves inquietuds: “A dins del cotxe, repapat, hi ha un home, menjant-se a dentegades un pollastre rostit que té agafat amb un paper d’estrassa (...) i passa sense una salutació, sense un somriure, sense una mirada.” Aquest home absort per la seva fam és Ferran VII, anomenat El Desitjat. Els retrats d’aquelles persones que el van conèixer, des de Napoleó fins a Villa-Urrutia, ens descriuen un monarca “indiferent a tot, molt material, que menja quatre vegades al dia i no té idea de res (...)”. I, malgrat tot, aquest personatge mediocre, tan idolatrat com desconegut, esdevindrà el búnquer en què s’atrinxeraran els valedors de l’absolutisme abans que prengui el relleu del seu germà Carles, primer cabdill del tradicionalisme.

A la Jonquera, Ferran VII serà rebut per l’alcalde, que es dedicarà a ensabonar el monarca i a recordar que “pedimos a Dios dos cosas: Fernando y la paz”. L’alcalde és poc conscient que ambdues coses són contradictòries i que el monarca fonamentarà el seu regnat en la repressió sistemàtica. A la vila de la Jonquera, el seguici reial pernoctarà a Ca l’Armet, un espai carregat d’història que, anys enrere, havia esdevingut hostatge dels aristòcrates francesos que fugien del terror revolucionari; i que, molt probablement, alguns anys després es convertiria en refugi de Joan Prim en les seves contínues anades i vingudes conspiratives.

La breu estada de Ferran VII a la Jonquera gairebé no ha deixat rastre. En el llibre de baptismes de l’església parroquial es deixa constància que el rei gaudeix de “la més robusta salut”, i fins i tot recull les seves primeres expressions: “Gracias a Dios que soy a España (...) Es un milagro del cielo.” El dia era plujós i l’estada del Desitjat va ser fugissera, però va tenir temps de deixar un cúmul de bones intencions que algun cronista no va estar-se de recollir: “Se ha mitigat aquesta algun tant en la consideració que nostres desgràcies anaven a tenir son fi amb tanta més pretesa, quanta seria la que ell emprendria son viatge per poder-nos des de son Reial trono (...) restablir-nos en la felicitat de que tant temps ha nos veiem privats.”

Com s’hi arriba
Ca l’Armet es troba al carrer Major, gairebé al davant d’un altre espai d’història que hem resseguit en aquesta sèrie, l’església parroquial de la Jonquera, escenari del jurament de les constitucions catalanes per part del virrei francès el 1641. Es tracta d’un carrer amb preferència per a vianants. Per arribar-hi podem deixar el cotxe al carrer del Pont i enfilar pel carrer del Rec. Ca l’Armet està situat a molt pocs metres de la cruïlla amb aquest.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia