Lla soprano australiana Jessica Pratt, considerada l’hereva de Joan Sutherland, torna al Gran Teatre del Liceu després d’interpretar fa dues temporades Desdemona en l’Otello de Rossini en versió concert. Aquest cop entra per la porta gran i debuta en el paper d’Adina en la producció de Mario Gas de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti. L’obra, que es podrà veure del 7 al 28 de gener, serà també el debut al Liceu del tenor eslovac Pavol Breslik, mentre que el baríton Paolo Bordogna serà Belcore i el veterà Roberto Candia, Dulcamara. Pratt va debutar el 2007 amb Lucia di Lammermoor i d’aleshores ençà ha cantat als principals teatres del món.
Com veu Adina?
Normalment, canto interpretant rols tràgics, dones boges o tristes, però Adina és una dona forta i independent. Pot triar el que vol, i en el primer acte refusa Nemorino perquè té por de perdre la seva llibertat. El personatge evoluciona i s’adona que l’estima. Viu aquest tipus de relació (que jo també he viscut) que es forja en la joventut i que és ambigua perquè no saps si és d’amistat o d’amor. És un paper fàcil d’interpretar, doncs, i em permet ser més natural que no pas en d’altres de més dramàtics que requereixen molta imaginació. A més, físicament, aquests rols dramàtics et fan patir a l’escenari perquè has d’estar en tensió tota l’estona, i en canvi aquí m’ho passo bé.
I el costat musical?
Té duos increïbles. A més, en aquesta producció, l’àrea final no està tallada, així que m’hi puc esplaiar. És un final potent, amb molta coloratura, com escriu Donizetti, però també hi trobes frases llargues més pròpies d’un Rossini. Amb tot, no m’hi sento gens incòmoda, perquè el meu background està format per les obres de Donizetti, Bellini i Rossini.
Com cuida la veu?
Intento no menjar aliments que em produeixen reflux, perquè podria afectar els pianissimi. Així que evito el cafè, el tomàquet, el picant, l’alcohol, la xocolata, cosa que és una tragèdia! I després he de respectar uns hàbits que compartim tots els cantants, com ara no parlar massa ni gaire alt, no anar a dormir tard, etc.
I què sent quan canta aquestes àries de ‘coloratura’ tan boniques?
Dona molta satisfacció. Aquí el repte es produeix quan hi ha aquest silenci entre cadències i has d’aguantar prou temps per reeixir en aquest moment d’emoció compartida amb el públic. S’ha d’aguantar, però tampoc massa, perquè si no em poso nerviosa: sento l’expectació i penso que potser m’equivocaré en la nota següent!
Així doncs, és conscient de l’impacte que genera en el públic i del privilegi de tenir una veu bonica?
Sí, sobretot quan em poso malalta i no puc cantar; aleshores ho passo molt malament. Quan cantes segregues endorfines i, si ho fas cada dia i pares, ho trobes a faltar. Si cantes i no ho fas com t’agrada perquè estàs malalt, és molt frustrant, i no hi pots fer res, perquè els processos de recuperació són lents i cal paciència.
Què és més important: tenir una bona veu o dominar la tècnica?
És un conjunt. La tècnica t’ajuda a millorar i a corregir coses. Però, òbviament, si tens un cert tipus de veu, l’has de cuidar i no forçar-la. En el meu cas, he de fer molts exercicis de respiració i estiraments cada dia, perquè, si no, no puc cantar. Així doncs, pots tenir un talent especial, però has de treballar perquè floreixi.
Com veu la carrera dels cantants lírics, ara que ja fa deu anys que es passeja pels escenaris?
He cantat molt al llarg de la meva carrera. Canto en unes deu produccions l’any i en uns 33 rols, i faig molts debuts. Aquest mateix any, el de Marie, de La fille du régiment, i Norina, de Don Pasquale. És sa en el terreny mental, perquè m’exigeix estar tota l’estona al màxim. Avui es tenen en compte coses que abans no eren tan importants com ara l’aspecte, l’actuació teatral..., perquè l’òpera se suposa que és la combinació de totes les arts. Avui dia les agències i els teatres tenen molta influència i poden decidir qui és una estrella i qui no. És difícil per als joves cantants, perquè de vegades no poden dir que no a projectes. De jove tenia clar què volia fer i vaig rebutjar algunes propostes com ara gravar àlbums amb estrelles del pop que m’allunyaven del meu camí, però reconec que avui no és fàcil perquè posen molta pressió.
Properament debutarà a l’Òpera de Sydney. Què representa per a vostè?
És molt emocionant, perquè els meus pares hi viuen i és on vaig passar l’adolescència. Tinc ganes d’estar sis setmanes a casa meva i amb una producció de Lucia di Lammermoor –el meu paper preferit–, que conec bé.
Què li sembla la producció de Mario Gas?
Està ambientada a Roma, als estudis de Cinecittà: és divertida, bonica i força tradicional, malgrat la transposició en el temps. M’agrada perquè Nemorino no apareix com un ximple, sinó com un noi també intel·ligent, i això ajuda a fer creïble la història.
Què opina de les produccions trencadores?
M’agraden sempre que siguin pertinents i respectin el libreto, i també la música, perquè de vegades alguns directors obliden que no només és important el que diem, sinó també el que expressa la música, que sovint és molt clara.
Quins són els seus reptes?
Ara tornaré al MET amb Lucia i estic molt emocionada. D’aquí a quatre anys debutaré amb Lucrezia Borgia i, d’aquí a cinc, amb Maria Stuarda. Els títols del bel canto no es programen tan sovint com els veristes i tens la temptació de fer La traviata, però no crec que sigui vocalment sa. El bel canto és una tècnica específica i no pots cantar La traviata com cal. Si començo amb aquest repertori, a més, sé que no hi haurà retorn, i vull cantar bel canto fins al final de la meva carrera.
Què té el ‘bel canto’?
És una música més profunda que la verista, en què els sentiments canvien cada cinc segons. En canvi, en el bel canto tens dues emocions i les pots desenvolupar durant vint minuts. No és tan agressiu, però és més profund i deixa un pòsit durador.