Pròxim capítol: 43. Una diada multitudinària (plaça de Catalunya, Girona)
La descoberta del deu
El 25 d’octubre de 1909 un equip d’obrers i arqueòlegs dirigits per Josep Puig i Cadafalch va descobrir les restes de l’Esculapi, una de les principals fites de l’arqueologia catalana
La troballa va tenir lloc en una antiga cisterna del jaciment d’Empúries, que s’havia començat a excavar de forma sistemàtica des de l’any anterior
La troballade l’Esculapi es va produir quan pràcticament es donava per acabada la segona campanya d’excavacions
Després d’exposar-seunes poques hores a la casa del doctor Rossend Pi de l’Escala, els fragments van traslladar-se a Barcelona
El dia 25 d’octubre 1909, l’arqueòleg Emili Gandia, que controlava el dia a dia de les excavacions del jaciment d’Empúries, va deixar anotat en el seu diari la descoberta “d’un tros d’estàtua masculina en marbre blanc (...) a 1,50 metres de profunditat, amb el nas trencat, el costat dret (amb) el braç trencat fins a l’avantbraç (...) el costat esquerra trencat fins a l’espatlla i sense res de braç ni avantbraç, arribant aquest tros fins a la cintura (...)”. La troballa es va produir en una gran cisterna compartimentada, situada entre diverses edificacions que, en aquell moment, encara no s’havien identificat, però que corresponien a un altar i dos templets. Des d’aquell dia i fins el 27 de novembre es va anar trobant fragments que va permetre reconstruir un trencaclosques meravellós. Pocs dies més tard, concretament el 5 de novembre, es va localitzar la meitat inferior i part del tors d’una figura vestida amb un mantell i amb els peus calçats amb sandàlies. El mateix Gandia va deixar anotat que hi havia probabilitats que aquest fragment correspongués “al bust trobat el dia 25 del mes d’octubre (...)” i va remarcar que “la grandiositat i bellesa del vestuari tan ben executat deixava ben clares les línies d’un bon escultor d’època grega”.
L’excavació d’un dels templets i de la seva àrea immediata van permetre recuperar més fragments d’allò que ja s’intuïa com una escultura majestuosa, com ara un segon avantbraç o petits bocins que corresponien als plecs del mantell. De forma paral·lela, es van trobar alguns fragments d’un complement que esdevindria decisiu per identificar l’escultura. Es tractava de trossos d’una serp enroscada que, ràpidament, es va associar a l’estàtua i va permetre identificar-la com a Asclepi o Esculapi, la divinitat guaridora, que encara avui esdevé un símbol de la medicina. Les discrepàncies dels arqueòlegs es van concentrar en la cronologia de l’escultura, que hom va començar situant com una obra grega dels segles V o VI aC, però que actualment datem al darrer quart del segle II aC.
En qualsevol cas, pocs dies després d’aquella descoberta la premsa va donar a conèixer alguns detalls de la troballa. En una d’aquestes cròniques, apareguda a la primera pàgina de La Veu de Catalunya, hom es feia ressò de “l’emoció i la sorpresa que havien de sentir els directors i obrers d’aquelles excavacions (......)”. L’escrit no només és un testimoni apassionat d’aquell descobriment, sinó també una defensa aferrissada de l’autèntic sentit de l’arqueologia: “és clar que a l’emprendre el senyor Josep Puig i Cadafalch aquestes excavacions -un dels ideals de tota la seva vida artística- no el guiava pas el propòsit de trobar mosaics, bronzes o marbres. El que es proposava era descobrir aquella antiquíssima ciutat habitada un dia per comerciants focis que allí varen establir-se. El que preocupava, tant a ell com als seus col·laboradors, era treure a la llum, després de tants segles soterrada, aquella urbs primitiva que avui dona que parlar als savis de tot el món”. El polític i arquitecte barceloní havia estat un dels principals defensors de l’adquisició dels terrenys per tal d’emprendre una excavació sistemàtica, molt més mogut per l’afany noucentista de descobrir les arrels clàssiques del país que no pas per l’obsessió d’omplir el Museu de Barcelona amb peces espectaculars.
Les restes de l’Esculapi es van exposar durant poques hores a L’Escala. Segons les actes del ple de l’ajuntament, “se li va fer un llit de sacs plens de palla i, sense costar res, es va embalar ja de nit i amb un carro es va dur fins a L’Escala i donat que els veïns havien expressat el desig de veure-la es va disposar, amb l’aprovació dels delegats de la Junta de Museus (...) exposar-la davant a casa del senyor Rossend Pi (...) apilonant-se la gent per a contemplar-la i a la una de la matinada es va embalar (...) per traslladar-la a Barcelona”. L’escultura original va tenir, doncs, una estada ben fugissera a l’Empordà; i, des d’aleshores, ha format part de l’exposició permanent del Museu d’Arqueologia, ben lluny de l’espai amb història en el que es va descobrir aquell 25 d’octubre de 1909 i de l’antic recinte des d’on guiava la cura dels malalts molts segles enrere.