“Pedrolo concebia la seva literatura com un servei al país”

És un honor i, com dius, una responsabilitat molt important. És un encàrrec de la Generalitat, un encàrrec oficial a través de la Institució de les Lletres Catalanes i em fa molta il·lusió. Al darrere hi tenim la Fundació Pedrolo, l’Espai Pedrolo i tots els experts, amb la seva filla Adelais al capdavant, que fa molts anys que treballen per donar a conèixer l’autor. Jo hi crec molt, en la figura de Pedrolo, l’he treballat molt, l’he llegit molt, me l’estimo molt... És un personatge que m’encanta.

Suposo que reuneixo diverses característiques. Anna Moreno Bedmar, gran estudiosa de l’autor i membre de la Fundació, va pensar que jo podia fer-ho. Suposo que estic acostumada a la comunicació, soc professora i em dedico a la literatura catalana, darrerament a la contemporània. A més a més, en els últims temps hi estic treballant molt, en l’estudi de l’autor. Ara mateix tenim entre mans un llibre col·lectiu amb la mateixa Anna Moreno i amb l’Antoni Munné-Jordà: un assaig sobre els informes de lectura de Pedrolo, que és un llibre interessantíssim perquè els informes de lectura que feia Pedrolo per a diverses editorials –ell feia de lector– són un material inèdit que diu moltes coses d’ell... Per tot plegat, suposo que van pensar que possiblement jo era una persona que podria ajudar a projectar la figura de Pedrolo públicament: tinc un perfil acadèmic i universitari d’investigadora i un perfil públic de divulgació.

Enganxar Manuel de Pedrolo és impossible perquè, només de novel·les, en va escriure més de setanta. Tenim més de cent vint obres a la producció pedroliana entre obres de teatre, poesia, poesia visual, articles, contes i novel·les. Jo he escrit molts contes, també és veritat, però evidentment escriure tantes novel·les com ell per a mi és impossible. Sí, suposo que el meu perfil d’escriptora també suma.

Partim de la base que volem que sigui un any intens, esplèndid, i que realment faci que la figura de Pedrolo adquireixi rellevància pública. Potser podríem trobar uns quants eixos vertebradors de l’Any. Un seria el món universitari, on és una assignatura pendent que s’estudiï Pedrolo amb profunditat. Fan falta més treballs acadèmics, més tesis doctorals sobre l’autor, que entri en el programa de certes matèries de les carreres de filologia i literatura, etcètera. Durant l’any se celebraran dos congressos: un es farà el mes d’abril a la Universitat Autònoma (UAB) i el dirigeix Francesc Foguet; un altre tindrà lloc a l’octubre a la Universitat de Barcelona (UB), posat en marxa per Francesco Ardolino i Anna Moreno Bedmar. M’interessen molt, com a acadèmica i com a professora de la universitat. Tenim un deute pendent: que el cànon establert valori Pedrolo i només Pedrolo, també altra gent de la seva generació, com ara Jaume Fuster, Maria Aurèlia Capmany, Maria-Mercè Marçal i Montserrat Roig, per citar-ne alguns.

Sí, un altre dels eixos de l’Any estarà vinculat als festivals de novel·la negra, perquè, tot i que Pedrolo tampoc no va escriure tantes novel·les negres, sí que va ser el director de la col·lecció La Cua de Palla des del 1963 fins al 1970 i, per tant, d’alguna manera va col·locar la narrativa criminal al bell mig del discurs literari català. En aquell moment, Pedrolo lluitava per normalitzar la literatura en llengua catalana. Per a ell, normalitzar-la volia dir fer una oferta de tot tipus al possible lector: gènere negre, ciència-ficció, literatura eròtica... De tot.

Com a autor, les seves novel·les negres són prou conegudes. N’hi ha cinc que es consideren canòniques, però després ell reconeix que en té d’altres que no són negres purament, però que negregen molt perquè aprofiten molts dels recursos del gènere. Tots els festivals d’aquest gènere dels països catalans se’n faran ressò. I ara n’hi ha força. De moment, al gener ens trobarem a Tiana Negra i a la BCNegra, i al febrer serem al Febrer Negre de Palma. Els festivals poden ajudar a apropar el personatge a un públic molt ampli.

Sí, perquè interessa mostrar que Pedrolo és molt més que un escriptor de novel·la negra, per això, un altre dels eixos de l’Any tindrà relació amb el conjunt de publicacions que afortunadament s’estan posant en marxa. Només de reedicions de Pedrolo parlem de quasi una vintena. L’Any Pedrolo s’omple de significat no només pels actes públics que es puguin fer, sinó per tot allò que quedi després. Les publicacions que quedin ja són un tresor. A més, és molt necessari perquè hi ha moltes obres de Pedrolo que estan descatalogades, que es van publicar fa molts anys i només es troben en llibreries de vell. El fet que ara s’estiguin reeditant obres és fonamental. Fins i tot n’hi ha que surten a la llum per primer cop.

Sí, una tetralogia que ara publica Comanegra en dos volums. De moment tenim els dos primers títols en un primer volum i durant el 2018 sortirà l’altre volum amb els títols tercer i quart. Els textos de La terra prohibida daten del 1957, però no van aparèixer –era impossible per la censura– fins al 1977, amb una única edició que no fa fer gaire sort.

Sí, però és molt important convèncer el lector que hi ha un Pedrolo més enllà de Mecanoscrit del segon origen i més enllà de Joc brut. Són obres importants i no les vull desqualificar de cap manera, però pel que fa al Mecanoscrit, que és la més coneguda, ell ja havia dit que si arriba a saber l’èxit que tindria no l’hauria escrit. Amb totes aquestes publicacions espero que podrem aconseguir que molts lectors s’adonin que Pedrolo és molt més que l’autor d’aquests dos èxits.

Per això no només es reedita Pedrolo, sinó que s’està escrivint assaig sobre Pedrolo. En sortirà una biografia autoritzada que està enllestint Bel Zavalla; hi ha un llibre, aquest que ara comentàvem dels informes de lectura, que publicarà Pagès. Es reedita el llibre del Jordi Arbonès –un dels més importants– i possiblement les converses amb Jordi Coca –Pedrolo perillós?–; hi ha un llibre que treu Sebastià Bennasar amb l’editorial Meteora on parla de Pedrolo i de tota la seva trajectòria literària...

Sí, això ho fem tots els escriptors, de vegades hi ha una voluntat més explícita i de vegades s’ha de llegir entre línies. Però jo em refereixo al fet que la producció tan extensa de Pedrolo implica la seva necessitat de dir moltes coses, el desig que el seu ideari quedés reflectit. D’altra banda, el fet que escrivís tant també es justifica per la seva voluntat de normalitzar la cultura, i en aquest cas la literatura dels Països Catalans. Enfront del pensament de l’elit intel·lectual de l’època, que creia que el prestigi literari es trobava tan sols en la literatura culta, en l’alta literatura, Pedrolo sostenia una posició totalment diferent. Pensava que, per normalitzar la literatura en llengua catalana, n’hi havia d’haver de tota mena, havia d’abraçar una gamma àmplia de possibles lectors que s’acostumessin a llegir en català. I això implica que hi hagi novel·les molt bones i també que n’hi hagi de mitjanetes i fins i tot de dolentes, com a totes les tradicions literàries del món. Partint d’aquesta base, crec que l’estil que defineix bàsicament la literatura de Pedrolo és aquesta voluntat de fer tot això, però alhora hi ha una altra dimensió menys coneguda que convé potenciar: parlo de la idea que Pedrolo és un escriptor que coneix molt bé la literatura de tot el seu entorn.

És un lector inclement que llegeix la literatura alemanya, que llegeix la literatura francesa, italiana, anglesa, la literatura nord-americana... ho coneix tot. Recordem que és traductor i que, com bé dius, té accés a la literatura en altres llengües. És un home que aprèn de totes aquestes tradicions i que vol traslladar-les a l’entorn de la llengua pròpia. En aquest sentit, experimenta amb tot, prova totes les innovacions narratives, treballa el punt de vista, la veu narrativa, els personatges, el joc retòric. És un experimentador nat. Fins i tot fa poesia visual. És un home que no se n’està, de parlar de temes molt molestos a l’època. No només polítics, sinó temes de la vida quotidiana: parla de l’homosexualitat i t’escriu una novel·la com Un amor fora ciutat, que li va costar estar encausat i gairebé el porta a la presó. A més, la censura es va acarnissar amb ell perquè moltes de les seves novel·les contenien escenes eròtiques o visions del tema sexual trencadores per a l’època.

Pot ser, perquè el que feia ell no ho feia ningú. A més, la seva literatura té un vessant filosòfic existencialista important. De fet, Jordi Arbonès considera que l’obra pedroliana està formada per tres etapes, i jo crec que, amb tots els matisos que nous estudis puguin aportar, aquesta classificació encara funciona.

El primer moment de la seva creació fins als anys seixanta i gairebé setanta és un moment força existencialista: escriu teatre de l’absurd, beu i es recolza en tot aquest ideari de l’existencialisme europeu i, sobretot, francès. Escriu des de posicions per indagar profundament en la condició humana, la naturalesa humana, i per explicar el món. Això no li és suficient i tampoc no l’entén tothom i passa un període on predomina el vessant crític i realista. Ell mai no és un Espinàs, això no, però descriu el món que l’envolta des de posicions extremadament crítiques. Intenta, a través de la ficció, reproduir l’entorn social sense pèls a la llengua. I la tercera època, que ja és cap al final de la seva obra, tot i que continua sent igual de crític, es revesteix d’una experimentació més purament literària. Es complau a treballar el vessant més purament artificiós de la llengua, de l’estil, de les paraules...

Exacte. El que passa és que es fa difícil separar tot això en Pedrolo perquè mai no abandona del tot una posició: les seves obres crítiques continuen sent profundes i continuen plantejant posicions filosòfiques i les seves obres últimes, tal vegada més retòriques i més estètiques, tampoc no deixen mai de ser crítiques ni filosòfiques. Més enllà que moltes de les seves obres puguin semblar senzilles, Pedrolo és un escriptor que té moltes capes i molts nivells de lectura. Fins i tot en el Mecanoscrit i en obres de ciència-ficció hi trobem la primera lectura, l’entreteniment, la diversió o la integració dins d’un gènere, i d’altres lectures que poden fer els lectors que van més enllà. Un lector perspicaç descobrirà moltes dimensions en cada obra de Pedrolo.

El que cal entendre és que Pedrolo, darrere d’una façana sovint banalitzada, és un autor que diu coses molt importants, amb aportacions que ningú no havia fet mai en literatura catalana. Per exemple, la seva idea d’escriure la sèrie del Temps obert és una cosa que ningú més no ha fet aquí, mai. Ell es planteja escriure tota una sèrie de novel·les amb el mateix personatge que, davant d’un detonant concret, pot desenvolupar una vida diferent en funció de certs canvis o certes decisions diferents. En són onze. En podrien ser trenta i no acabaria mai. Ell mateix va dir “Ho aturo, perquè si no, no acabarem mai”. Fer això és molt complex, s’han de tenir moltes ganes de treballar, no resulta gens fàcil. Només per això, Pedrolo ja hauria de ser una figura admirada de tothom.

És que ho era. Pedrolo ens va apropar a la normalitat, o almenys ho va intentar. Com tu mateixa dius, nosaltres no érem normals. No apreníem la nostra llengua a l’escola, no sabíem ni el nom de molts autors catalans. Coneixíem l’existència de Ramon Llull amb el nom de Raimundo Lulio i poca cosa més.

D’altra banda, hi ha el Pedrolo lligat a la defensa de les llibertats, a la defensa del poble, de la llengua.

En el fons, Meritxell, el que m’estàs dient faria feliç Pedrolo si ara ho sentís. Si sabés que 27 anys després de la seva mort considerem la seva literatura com a revolucionària, innovadora, trencadora, original, transgressora i rupturista... seria feliç. Perquè Pedrolo era un transgressor de mena, perquè transgressió i Pedrolo són sinònims.

Probablement. Pensaria: “No sé si me n’he sortit del tot amb el que volia fer, però si més no sí que hi ha una sèrie de generacions que van poder, encara que fos d’amagatotis, copsar el que jo volia dir”. Crec que és la doble idea: d’una banda vam tenir un gran lluitador per la llibertat, però de l’altra vam tenir un gran escriptor amb molt de talent i moltes capacitats innates que potser no va poder desenvolupar tant com hauria pogut perquè va haver d’ocupar-se del tema de la llibertat.

Manuel de Pedrolo era el gran de dos germans i la seva mare va morir en el part del seu germà Ramon. A part del seu pare i el seu germà, Pedrolo va viure amb les seves tietes i una els va fer de mare. Va estudiar el batxillerat a Tàrrega i quan va venir a Barcelona la primera idea era estudiar medicina. Aleshores va esclatar la Guerra Civil i suposo que, com els va passar a molts joves de l’època, la guerra els va canviar o modificar els projectes. Ell va anar a la guerra, va estar a diferents fronts, va fer la mili aquella tan llarga a Valladolid. Quan es va acabar la guerra es va casar amb la Josefina Fabregat, d’origen valencià. Van estar-se un temps a Tàrrega, però la seva filla Adelais ja va néixer a Barcelona.

Manuel de Pedrolo freqüentava molt poc els cercles de poder, això li va anar en contra. A la seva vida hi ha una mena de contradicció, perquè, tot i provenir d’una família de propietaris rurals, era una mica outsider i sempre va tenir molt clara la consciència de classe. Va ser un gran defensor de les classes populars i va militar a la CNT.

No. I també era incòmode per la seva absoluta sinceritat. No anava amb falsedats, no era un hipòcrita. Resulta trist, però a la nostra societat això no sempre funciona. La qüestió és que ell va dedicar la seva vida a escriure, a la seva família...

Al matí sortia a passejar i després es passava tot el dia treballant. Era molt amable amb els estudiants i amb la gent que el visitava. Tenia les portes de casa sempre obertes per rebre qui fos. En canvi, anar als llocs i figurar li costava més. Per això jo deia que existeix una certa contradicció, perquè alhora ell va rebre pràcticament tots els premis de la literatura catalana. Va rebre fins i tot el Premi de les Lletres Catalanes un any abans que la Rodoreda. Així i tot, no era prou valorat per la intel·lectualitat i el món acadèmic. I això sempre ha estat un problema, igual que el tema de la censura, que el tenia al punt de mira pel fet de fer una literatura tan rupturista. Aquesta qüestió va produir un decalatge important entre l’escriptura i la publicació de les seves obres. I en va alterar l’estudi i la recepció.

Per exemple, Doble o res està considerada la seva primera novel·la negra. Ell la va titular Acte de violència. La va escriure l’any 1950. L’any 1953 la censura la va tombar totalment i li van prohibir publicar-la. Va estar perduda entre els arxius de la censura 40 anys. Va sortir a la llum el 1997, però amb el títol Doble o res. Ja no es podia dir Acte de violència, perquè el títol ja va ser usat per Pedrolo en un altre text. Pedrolo mai no va veure publicada Doble o res.

L’editorial li va posar Doble o res. És un nom escaient. Per tant, ens vam perdre durant 40 anys una gran novel·la de la seva primera època.

Doncs que les primeres novel·les policíaques en català que durant molts anys han estat considerades les de Rafael Tasis, no ho són del tot. N’hi ha una d’anterior, la de Pedrolo. Tot això tergiversa o modifica el discurs acadèmic que puguem muntar al voltant d’un autor o de més d’un. Altera la percepció pública de Pedrolo i l’ha perjudicat molt.

Un visionari no crec que ho fos. Era un home molt capaç d’analitzar la realitat que l’envoltava. El que sí que és trist és que l’Estat espanyol encara actuï de manera que aquestes cites, que tenen 30 o 40 o 50 anys, continuïn sent terriblement vigents. Pedrolo era un home molt intel·ligent i amb molta capacitat de percepció. Era capaç d’exposar amb una claredat meridiana, gairebé incontrovertible, tot allò que opinava. Tu podies estar d’acord amb ell o no, òbviament, però el que ell deia era d’una claredat tan gran que encara que no hi estiguessis d’acord era difícil de rebatre des de posicions ben elaborades. El trist de tot plegat és que això no sigui només una cita històrica, sinó que continuï tan vigent que sembla que Pedrolo l’estigui escrivint ara mateix amagat darrere d’un ordinador.

Sí, perquè Pedrolo era moltes coses i no se n’amagava. Pedrolo era un antimilitarista absolut. Per això aquí utilitza el terme uniforme. “És l’únic uniforme que jo accepto”.

Pedrolo era un home d’esquerres, com ja he dit, va estar afiliat a la CNT durant la guerra, tenia les idees molt clares, va ser un lluitador per la llibertat i contra l’opressió, la repressió, la tirania. O sigui, contra qualsevol tipus d’anorreament dels drets de la gent. En aquest sentit, era un home molt modern, amb una honestedat i una sinceritat recalcitrants. Era ateu, no antireligiós, perquè ho respectava tot. Per damunt de tot, era un defensor de la justícia. I en el tema de la igualtat i la dona fixeu-vos que en les novel·les de Pedrolo el tractament de la dona és totalment desinhibit.

Tenia molta dèria amb el tema sexual, surt sempre; l’eròtica l’atrau molt. La mirada masculina apareix molts cops. Ara bé, sempre des de posicions en què la dona no surt malparada.

També té dones que agafen la paella pel mànec, personatges potents. D’altra banda, l’opció sexual... qui s’atrevia en aquells moments a escriure sobre homosexuals? Ningú. Ja he comentat que el van encausar per això. I amb les races, igual. Al Mecanoscrit, el Dídac és negre i l’Alba és una nena, i en mans d’una dona tan jove hi col·loca el renaixement de la Humanitat. I el seu company per fer-ho, és un nen negre.

Un tema bastant escandalós, que també apareix a La paraula dels botxins. És un tema complex, fins i tot actualment per a nosaltres. L’incest costa molt d’assumir.

Elegantment, perquè a l’Alba no li queda més remei que pensar que el dia de demà, com que en Dídac no hi és, el seu fill serà qui... No li queda més remei. Pedrolo va fer tot de coses insòlites en el seu moment i les va fer amb una valentia brutal. A mi això em subjuga. Em té enamorada, absolutament i bojament enamorada, i no només perquè llegir les seves obres em resulti plaent –evidentment, unes m’agraden més que altres– i perquè atorgui molt valor a tot el que escriu, estic enamorada de la seva integritat. Algú que és tan clar, tan transparent i tan fidel a les seves idees es mereix tot el meu respecte.