des del laberint
mireia rosich
Viure el temps
Temps a la presó. Es fa llarg. Tant hi fa com es compti, amb un rellotge digital o marcant ratlles a les parets. No és –només– la quantitat d’hores o dies transcorreguts, és la percepció del temps el que ens fa sentir que s’eternitza. En altres ocasions (de felicitat?) sembla que ens passi volant i voldríem tenir el do de retenir-lo.
Algú controla el temps? A l’antiga Grècia les moires marcaven la durada de la vida. Cap llei ni cap déu podia canviar els seus designis perquè no es podia trencar l’equilibri natural de l’univers. Fins i tot Zeus les temia. El destí es compleix, la sort ve donada i afecta tots els humans, sense excepcions de raça, gènere o condició. Homer tracta la moira com a personificació del destí, però Hesíode parla d’una tríada femenina, com tantes altres agrupacions de tres en les cultures antigues: les hores, les gràcies, les gorgones..., sempre són tres.
Les moires gregues tenen el seu equivalent en les parques romanes (parcae) i les nornes nòrdiques (nornir). Divinitats filadores que s’encarregaven de regular la vida dels mortals des del naixement fins a la darrera exhalació. Se les vincula amb Ilitia, geni femení que presidia els parts. La vida venia simbolitzada per un fil. El pintor francès Alfred Agache ha triat el color vermell, vital, de sang, per a aquest fil del destí que no podem controlar. Per això el torn de filar té a vegades la mateixa forma que la roda de la fortuna. Tot acaba tombant.
Cloto, la primera moira, fila amb la filosa els brins de la vida. Els romans l’anomenaven Nona, ja que nou són els mesos de gestació. La segona, Làquesis, “la que tira la sort”, mesura l’allargada. La darrera, Àtropos, la “inevitable”, talla el fil amb unes tisores d’or. En la confecció del llenç d’una vida es barrejaven fils d’or amb fils negres, talment com en la realitat, moments clars i foscos, de felicitat i de penúries, de presó i de llibertat, literals i metafòriques. En la cultura romana la tercera parca es deia Morta, i no només decidia quan, sinó també com moria l’individu. Al Fòrum, les tres parques estaven representades per les escultures anomenades popularment Tria Fata. Els nòrdics, en canvi, situen les tres nornes a les arrels del seu gran arbre còsmic, Yggdrasil, on van teixint el tapís col·lectiu dels destins amb cada fil individual.
En les representacions artístiques dels tres personatges que trobem en palaus barrocs com el Palazzo Pitti i el Medici-Ricardi de Florència, o el Palau de Luxemburg, a París, els artistes venien a dir que la vida també s’acaba per als poderosos de la terra, tant se val si el cognom és Mèdici, Borbó o Trump. També Goya les va pintar a les parets de la Quinta del Sordo –com es coneixia la casa que havia adquirit als afores de Madrid– amb el seu característic (i turmentat) estil de l’etapa de pintures negres. Les parques goyescas fan por.
En aquesta societat veloç on estem obsessionats a atrapar el temps, a aprofitar-lo, a esquivar l’envelliment, cal recordar que tots els matins del món són camins sense tornada. I la qüestió no és –només– quant de temps tens, sinó què estàs fent amb el temps que (les moires) t’han concedit.