Poètica, rebel i... lliure

Àngels Ribé (Barcelona, 1943) té un record vague de l’impuls que la va portar a fer-se una fotografia menjant una poma, el 1980, acabada de tornar dels Estats Units, on havia desplegat la seva carrera la dècada anterior. Però del que no té cap dubte és que la raó de ser de la peça Me eating an apple, d’un blanc i negre fred i desafiant, no s’ha alterat. El punt de rebel·lia d’aquella jove creadora es manté intacta avui per molt temps que hagi passat, a contrapèl de les modes artístiques que ha vist néixer i morir. Ribé segueix mastegant amb convicció el fruit prohibit dels convencionalismes. “La creació pura sempre és inconformista, no pot estar mai supeditada a cap lema, ideologia o consigna. És l’única manera que tenim els artistes per ser lliures”, exclama.

Amb aquest autoretrat que posa en qüestió tantes i tantes coses, la primera de totes el sotmetiment, s’obre l’exposició Mon corps, mon esprit, que ahir es va inaugurar a la galeria Ana Mas Projects de l’Hospitalet de Llobregat, on es podrà visitar fins al 9 de març. Ribé el va exposar fa gairebé tres dècades a Pamplona i ara és feliç de retrobar-lo per llançar el mateix missatge al públic: l’art és un dels pocs espais que resisteixen a la mediocritat i a l’adotzenament. Sempre l’ha tingut en molta consideració, al públic, i sempre li ha donat via lliure per relacionar-se amb les seves obres. “Les lectures de l’art són obertes. L’important és que comuniqui”, indica.

Han passat ja set anys de l’exposició que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) li va organitzar per revisar l’univers creatiu tan personal que va erigir a partir de finals dels seixanta sota el nou paradigma de l’art conceptual i, a recer d’aquest, del procés de dessacralització de l’obra d’art. La mostra posava el fre a mitjan dels vuitanta i, per tant, deixava a l’aire la retrospectiva que hauria de donar una visió molt més rica de la seva trajectòria. La llàstima és que no arriba, aquest repàs exhaustiu a tot el seu corpus. “Jo no em vaig morir als anys setanta”, engalta Ribé, que sempre ha trobat dificultats per tenir visibilitat tant en les institucions museístiques com en el circuit galerístic, i això sent com és un dels talents més singulars i consistents de l’art català del darrer mig segle.

Ribé ha continuat i continua treballant un discurs artístic amb un vocabulari particular que origina la intuïció i que madura l’intel·lecte. Aquesta fidelitat al seu propi món és justament el que aflora en l’exposició de la galeria Ana Mas, on s’entrellacen vells i nous projectes.

Les connexions que s’estableixen entre uns i altres és estimulant. Més enllà de les seves edats, poca cosa separa dues de les sèries fotogràfiques més allunyades cronològicament. A Ornamentation: the unrelated object, del 1979, Ribé va cercar en l’espai públic de Nova York formes primigènies que acompanyen la humanitat des de temps remots. Formes que no necessàriament tenen una dimensió tangible, ja que sovint emergeixen d’una ombra, d’un cop de vent o de l’onatge del mar.

Aquesta obsessió per voler explicar el món a partir del fragment, del detall, de les aparents insignificances que tenim més a prop i que a força de veure-les deixem de mirar, reapareix a Eines, del 2014. Ribé va recórrer a objectes que formen part de la seva quotidianitat, una colla d’utensilis del seu taller, per reivindicar que la creativitat és latent a tot arreu. En els pots, sovint cendrers reutilitzats, que custodien els seus pinzells i les seves pintures hi va descobrir una bellesa oculta molt propera a la natura. En les fotografies, primeríssims primers plans dels fons dels recipients, l’objecte és irrecognoscible. “Totes les coses tenen moltes visions i no ens hauríem de resignar amb una de sola”, precisa.

Eines no és el treball més recent que presenta la galeria de l’Hospitalet. Ho és l’obra que dona nom a l’exposició, Mon corps i mon esprit, del 2017, en la qual una vegada més Ribé entronca amb allò més essencial del seu neguit artístic: el seu cos, que aborda com un material artístic més i que evoca poèticament “produint geometria” amb un simple cordill manipulat per les seves mans; i l’esperit, que representa com una extensió del cervell.

Mon esprit celebra les troballes casuals d’objectes comuns que l’artista conserva perquè pressent que algun dia li faran algun servei. “No soc d’acumular moltes coses, només guardo les que penso que tenen una vida secreta pendent de desvetllar.” En aquest cas, es tractava d’uns conductes vulgars als quals la seva fotografia ha donat un suggestiu aspecte encefàlic.

Ribé és molt meticulosa en la manera d’exposar les seves obres. No vol que cap element gratuït distorsioni l’experiència de la visita. L’espai de la galeria Ana Mas li ha permès fer lluir les seves escultures tal com volia. “Mai les havia disfrutat tant com aquí”, assegura. Són obres dels anys vuitanta en les quals va treballar l’escultura com a suport pictòric i va assajar una idea de l’art vinculada al desig que també trobem en una preciosa peça dels anys setanta, Para mirar con delicadeza, una petita placa de ferro perforada amb un dibuix geomètric i suspesa a l’aire que es relaciona amb l’exterior de la galeria. Es relaciona amb la vida.

Ribé ha deixat de fer escultura i s’ha centrat en la fotografia per raons estrictament econòmiques. L’escultura és cara de produir i requereix espai per ser emmagatzemada. I això en una situació de tanta inestabilitat com la que estan patint els nostres artistes és inassumible. Fins i tot per als que tenen una llarga carrera que acredita el seu talent. I aquí tenim un problema.