“El suport dels ciutadans al museu va ser un gran regal”

Encara estan a flor de pell. No són fets fàcils d’oblidar, perquè segurament el que vam viure aquell dia no ho tornarem a viure. No desitjo a cap tècnic del nostre sector que hagi de viure una jornada com aquella, perquè va ser molt traumàtic. Ha passat un mes, però no oblidem. Ens ha de servir per aprendre coses.

El més important que he après és què és el museu, per a què hi som, i què hi hem de fer. El museu és una institució que està al servei de la gent. Ja ho sabíem, que som una institució pública i que estem al servei de la ciutadania. Però aquell dia la gent va reaccionar d’una manera encomiable, ens va demostrar que s’estima el museu, i que és la raó de ser del museu.

Crec que va amb el sou. El museu és de la gent, i la gent ha d’estar informada. És una qüestió de normalitat laboral. Igual que faig informes, o que organitzo una exposició temporal perquè m’ho encarrega el director, crec que també és la meva obligació fer arribar a la gent tot allò que ajudi a entendre què tenim sobre la taula.

Han acabat tenint més presència les arestes polítiques i judicials que les tècniques. I si el debat es dona en aquests termes, també s’ha d’entomar així.

Sense cap mena de dubte! Estic convençut que en una taula de tècnics s’hauria resolt de seguida. I molt satisfactòriament per a tothom. Parlant la gent s’entén. I els tècnics ens entenem en moltes coses. El problema és que una part, la part aragonesa, mai no ha volgut entrar en discussions tècniques, sinó que l’ha volgut tractar com una disputa judicial i política. A nosaltres la qüestió de la propietat ens preocupava poc. La qüestió és que, aquestes peces, les pogués gaudir tothom, la gent de Lleida, de la Franja, de Sixena, catalans, aragonesos, tothom.

Hi ha moltes fórmules. Per exemple, a Agramunt, teníem al magatzem una marededeu que procedia d’allà. La van reclamar i de seguida ens vam entendre. Ara és allà. Continua sent propietat del Museu de Lleida, nosaltres hi anem regulament a fer revisions periòdiques, que les condicions tècniques siguin les correctes, i no passa res. La gent d’Agramunt està contenta, la propietat no està en disputa ni té gaire importància. N’hi ha, de solucions. Però quan una part planteja que ho vol tot o res, no hi ha marge per a la negociació. I nosaltres, ho podem dir amb el cap ben alt, mai no hem estat en la posició del tot o res.

Allò va ser escandalós. De fet, a Aragó ha rebut moltes crítiques. Va ser una imatge de victòria, de botí, de conquesta, i ell mateix es va delatar quan va explicar que allò feia créixer l’autoestima dels aragonesos. És greu que un president autonòmic pensi que l’autoestima depengui del botí i de la humiliació a la comunitat veïna.

Tot és molt millorable. A Lleida tenim un pla de museus de 1996 que no s’ha implementat del tot. Tenim tot el fons arqueològic de la Paeria a l’arxiu arqueològic, que és una institució molt digna però que no és un museu. Tard o d’hora se li hauria de donar sortida.

Espero que no torni a passar. Des d’Aragó volen obrir ara una via civil. No sé segons quina arquitectura jurídica, perquè la de Sixena es basava en el fet que és monument nacional i les parròquies de la Franja no ho són. En tot cas, espero que no tornem a viure allò que vam viure. La Guàrdia Civil va venir com si entrés a casa d’un narcotraficant mexicà, quan nosaltres ja havíem dit en els informes previs que col·laboraríem. Ho vam viure de manera molt intensa. Jo feia anys que no plorava, i aquell dia vaig plorar dues vegades. L’una, quan ens van arribar els vídeos de les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra la gent que estava concentrada a fora. Allò va ser molt dur. I el segon moment, quan va marxar el camió i vam sortir a aplaudir la gent que estava concentrada al carrer. Era el mínim que podíem fer. Vam fer pinya. També dins del museu. Ara som més equip que mai. Després de mesos de tensió, i malgrat el trauma, va ser un gran regal rebre el reconeixement dels companys i dels ciutadans. Això és el que dona sentit a la teva feina.