Viatge a dues Barcelones del passat

Moltes llibreries dediquen un espai generós als títols sobre Barcelona, una font d’inspiració inesgotable, sobretot pel que fa a la no-ficció. En els últims anys, el volum de publicacions sobre la ciutat s’allunya del que editen ciutats amb què s’ha de comparar la capital catalana (Marsella, Milà o Frankfurt) i s’acosta a la producció editorial de grans capitals com ara París, Berlín i Londres. Conèixer o redescobrir Barcelona a través de mirades al seu passat és fer un viatge en el temps que revela capes ocultes fins i tot per als barcelonins encuriosits per les interioritats d’una urbs que batega al ritme de les vides encreuades dels seus ciutadans i dels estrangers que la visiten de sempre. Barcelona i el vi, de David Fernández de Castro, i La Barcelona africana, de Joan M. Serra, són dues d’aquestes propostes, que combinen la singularitat de trobar un fil conductor amb un esperit divulgador i una escriptura àgil.

Sembla lògic que el nou pas de David Fernández de Castro, autor del documental Priorat, que retrata els inicis del fenomen d’aquests vins de renom, segueixi explorant el món de les vinyes. I ho fa traslladant l’estil estilitzat del film al paper i situant-se al pla de Barcelona, on la relació amb el vi es remunta més de dos mil anys enrere. L’autor perfila els lligams del vi amb Barcelona des dels grecs, que van plantar els primers ceps a Catalunya, i els romans, que els estenen a tot el territori. Però no només això. Barcelona i el vi arriba fins als rastres que encara queden de la producció vinícola a la ciutat ja que es conserven un centenar de masies que tenien vinyes si bé totes han perdut els terrenys agrícoles. Unes masies que arriben a la seva màxima expressió als segles XVII i XVIII, especialment als barris d’Horta, el Carmel, Gràcia, les Corts i Sant Andreu del Palomar. Però també és cert que hi havia vinyes convivint amb el cementiri de Montjuïc.

Fernández de Castro explica anècdotes com que, on ara hi ha l’edifici de Correus, hi havia la plaça del Vi, que centralitzava la producció arribada per mar, que pagava més impostos. Perquè això sí. La regulació de la venda, no només del vi, sinó dels tonells i botes, es va endreçar ben aviat. Barcelona sempre ha sabut fer negoci.

Una Barcelona que se solapa amb la que recorda Gustau Nerín al pròleg de La Barcelona africana. L’antropòleg compara com els indians que tornaven d’Amèrica eren un model de triomf social però que, en canvi, anar-se’n a l’Àfrica no tenia tant de glamur. De tota manera, el contacte de Barcelona amb les terres africanes, en particular les del nord, era innegable. El resultat és que no només hi ha una Barcelona africana sinó que n’hi ha moltes, una qüestió a la qual fins ara no s’hi havia parat gaire atenció i que Joan M. Serra (autor de La Barcelona britànica i irlandesa) ens mostra en un anar i venir per viatges, conquestes i influències. La presència d’esclaus africans als mercats de Barcelona (el 10% de la població a ciutat era esclava al segle XV), sants d’origen africà com sant Antoni Abat i santa Caterina, la influència científica i el paper de les expedicions barcelonines en la lògica del colonialisme espanyol s’alternen en aquest llibre amb les empremtes de la indústria de la xocolata i les persones i els moviments artístics africans han deixat a la capital catalana. Revelador.