CULTURA
A la recerca d’identitat
La ‘Revista de Catalunya’ i Jordi Manent publiquen un recull d’articles sobre la concepció actual dels Països Catalans
Des de l’any 1924 la Revista de Catalunya ha tingut moments d’èxits i de ser un referent, però també ha hagut de superar crisis profundes pels fets –que ara considerem històrics– que han succeït. De la mateixa manera, la concepció que tenim dels Països Catalans ha patit alts i baixos a l’hora de consolidar-se com a opció ferma de futur. Són molts els que defensen una conjunció de Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, però són molts altres els que, veient el panorama polític del País Valencià i les illes Balears, aposten per un progrés únicament de Catalunya.
La Revista de Catalunya ha editat La nova articulació catalana-valenciana-balear, un monogràfic coordinat pel filòleg Jordi Manent (Barcelona, 1977) que té com a preludi les salutacions dels tres presidents –Carles Puigdemont, Ximo Puig i Francina Armengol– i presenta les possibilitats que tenen els tres territoris d’unir-se i mirar de prosperar, tant econòmicament com socialment. És un recull d’articles i aportacions de vint-i-tres col·laboradors que volen donar una visió més actual del sistema que engloba els tres territoris, realçant les capacitats i mancances que tenen i com es poden complementar entre ells, en una futura unió.
D’una banda, allunyat de la filosofia i les emocions sentimentals que poden transmetre els Països Catalans, el títol presenta una anàlisi de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears enfocada des de la política, la societat, l’economia; amb gràfics sobre l’evolució de les exportacions dels últims anys i la inversió real de l’Estat a Catalunya, entre d’altres, les infraestructures i la cultura; amb la col·laboració de Miquel Àngel Casanovas Camps i les seves discrepàncies sobre la unió cultural de les illes Balears.
D’altra banda, l’autor del monogràfic, Jordi Manent, defensa la configuració del corredor mediterrani i d’aquesta manera “unir esforços, recuperar els fonaments que edifiquen els Països Catalans, potenciar l’obertura d’una altra porta cap a Europa i ajudar les illes Balears a donar importància a les seves exportacions cap al continent”.
Per complementar tots aquest possibles avenços, apareixen articles que no van més enllà de convidar a deixar de banda la nomenclatura dels Països Catalans i trobar algun concepte que defineixi millor el territori d’una manera més social. Sense oblidar la Catalunya del Nord, la Franja i la regió del Carxe de parla catalana a Múrcia, que sembla que cada vegada més es desvinculen de la formació i abandonen el vaixell que capitaneja el Principat.
Precisament és això el que es pretén trencar, els protagonismes que obstaculitzen la unió dels territoris. Jordi Manent hi afegeix que el títol “es posiciona en contra de l’essencialisme fusterià i s’endinsa en la renovació del terme Països Catalans” considerat obsolet, i demana “unir esforços per trobar-ne un que englobi la situació actual”, però que aquesta recerca no esdevingui un entrebanc en la projecció positiva com a territoris.
Aquesta idea ha de ser l’objectiu final, mentrestant, i sense un temps límit, “les comunitats autònomes han d’anar fent el seu camí i trobar-se allà on el futur els demani”, hi afegeix l’autor.
Tot i això, i en espera de saber com acaben els últims fets polítics de Catalunya, fan creure que s’està avançant en aquesta carrera per consolidar-se com a membre únic.