“Una obra ha de transmetre sentiments i transformar-los”

Un home i una nena, separats per una planxa d’acer patinable, va ser un intent per trobar el sentiment de les persones que van viure l’horror dels camps d’extermini i la deportació. Em vaig documentar, i per això vaig anar a Portbou a veure l’homenatge a Walter Benjamin, entre d’altres, per trobar el to de l’obra i transmetre el sentiment.

Crec que una obra ha d’explicar el sentiment de la gent, ja sigui de l’autor o del que l’encarrega. I, en aquest cas, vaig mirar de transmetre el sentiment de la gent que em va encarregar aquesta escultura. Jo no he viscut totes aquestes experiències, com ara l’holocaust, però el que sí puc intentar, i aquest va ser el meu treball, és acostar-me al sentiment. I això es pot fer des moltíssimes maneres, com ara des dels textos, la literatura. En el meu cas és sempre un treball visual.

Partint del realisme miro d’explicar temes més onírics i interiors. Això ho faig partint de parts de la realitat; puzles en els quals les peces les faig encaixar arbitràriament. I és a partir del resultat d’aquest treball que busco que la gent reflexioni.

Sí, vaig fer bastant del que es coneix com a hiperrealisme. De fet, he treballat com a artista per a empreses fent rèpliques científiques, i també per a museus o teatre i cinema, i és aquí on et demanen obres d’aquestes característiques. Són obres molt clares d’entendre.

No en el detall. Hi ha artistes que sí que fan el que jo definiria com un hiperrealisme absolutament real; en el sentit que es preocupen de cada detall. No és el meu cas. Les meves obres d’aquestes característiques realment ho poden semblar, però jo no baixo a un nivell de detall com alguns autors. Amb tot, també és una part fascinant per treballar. En el fons, no m’agrada aturar-me en el detall; no vull que el detall sigui el protagonista de l’obra.

Quan vaig acabar Belles Arts vaig trobar feina en una empresa que feia decorats per a obres de teatre. Un mestre pintor que tota la vida havia fet escenografia per a teatres. Després vaig conèixer un autor que treballava l’hiperrealisme. La veritat és que la vida m’ha anat portant d’un decorat a un altre decorat. Ja sigui en un museu o en el món del cinema, la televisió, els aparadors. Un món de ficticis i corporis!

Miri... imagini una pilota, de futbol, de bàsquet, del que vulgui, però atenció: ha de ser gegant i ha d’estar en un decorat de teatre. Em segueix?

Doncs això seria un fictici. I un corpori seria una balena gegant en un parc aquàtic. Aquests són els treballs que fem des de l’estudi que tenim a Vulpellac. Som una empresa que ens dediquem a fer aquests treballs.

Ara, a més a més, tinc un petit estudi a la nau Bostik, a la Sagrera, a Barcelona. Un projecte molt interessant que vol donar cobertura a la necessitat d’espais per a la dinamització social i cultural del barri. Vaig rebre uns encàrrecs per fer quadres grans, ja li dic que a mi m’encanta la pintura a l’oli, i després d’haver estat molt de temps fent escultura, doncs ja ho veu, ara he tornat a la pintura. La veritat és que, vist el resultat del que faig en pintura, tot està molt relacionat amb el que feia amb escultura. Són barreges d’idees que em venen al cap.

Sí, i és fascinant. Quan vaig tenir un petit estudi, el Talleret, a Palamós, i obert al públic, molta gent entrava i després de mirar alguna de les meves obres em deia: “Mira, això ho has fet per aquest motiu i per aquest altre.” I és curiós perquè jo ja veia també el que ells m’explicaven, però en el moment de fer l’obra, no. El treball senzillament em surt de dins, i així creo l’obra.