La profunditat de Pou, el capità Ahab

La decadència del capità Ahab és absorbent. El personatge de la novel·la de Herman Melville, vist per la dramatúrgia de Juan Cavestany i interpretat per Josep Maria Pou, viu dins d’un remolí del qual no sembla voler sortir. I amb ell, arrossega el vaixell i tota la tripulació.

Pou és el capità Ahab. Evoca la desesperació d’aquell rei Lear que Pou va construir amb Bieito (Romea, 2004). O d’una lucidesa cínica a Su seguro servidor, Orson Welles (Romea, 2008). Ahab és un personatge mític, que brilla als ulls dels altres (el respecten i veneren) però que ell només vol reconèixer un adversari d’una blancor insultant. L’actor, amb la seva envergadura i una veu ronca, que sembla que aspiri l’aire en comptes d’expulsar-lo, segella un personatge enmig d’un remolí obsessiu. La dramatúrgia completa Ahab amb dos antagonistes (els actors Jacob Torres i Oscar Kapoya) que personifiquen els diferents membres de la tripulació: són tant els que protagonitzen la novel·la de Melville com els que no passarien de ser una comparsa de fons. La il·luminació és austera en el vessant frontal: es desplega més pels laterals, reforçant la penombra del pensament d’Ahab. L’espai juga amb una nuesa escènica habitual en els treballs d’Andrés Lima (com aquella Medea, que es va poder veure al Teatre Lliure). Amb quasi res es construeix una travessia agònica. Fins que arriba el moment de la caça de Moby Dick. Aquest moment culminant demanava un desplegament escènic, un gir a l’escena que, sense ser efectista, traslladés l’aventura al davant dels ulls dels espectadors. I, amb quasi res, en treu rèdit.

Pou és aquell Ahab que sap que va a la deriva. Que necessita acabar lligat amb el mite que l’ha fet embogir. I que el converteix en una icona romàntica poderosa. El treball de Pou, dolorós, amb la seva pota artificial trasllada a aquestes feixugues coordenades.