De santa a icona

Edicions Proa, en la seva esforçada tasca de recuperar i difondre els grans clàssics de la literatura universal, ha tingut la idea excel·lent de publicar Tots els contes de Katherine Mansfield (1888-1923), un nodrit volum que recull la part més substanciosa de la contística de l’autora neozelandesa.

Tots els contes aplega els cinc llibres de narracions que formen el corpus mansfieldià: En una pensió alemanya (1911), Felicitat i altres contes (1920), La festa al jardí i altres contes (1922), Un niu de tórtores i altres contes (1923) i Una mica infantil i altres contes (1924). La recopilació s’ha fet a partir de rescatar quatre traduccions anteriors de Marta Pera, Pep Julià i Anna Llisterri, convenientment revisades i corregides, amb la incorporació de la novetat rigorosa de Felicitat, versionada per Marta Pera.

El curador, el savi culturalista Jordi Cornudella, ha seguit el criteri establert pel gran crític i problemàtic marit de l’autora, John Middleton Murry (1889-1957), en la seva famosa edició de Collected Stories of Katherine Mansfield, publicat per primer cop el 1945 i reeditat una infinitat de vegades al llarg dels anys, sobretot a partir del 1999 quan l’obra de l’autora va entrar en el domini públic.

Sigui com vulgui, ara disposem d’una magnífica i generosa recopilació de l’art narratiu d’un referent imprescindible del conte modern. I quedarà per a ocasions futurs que els editors espigolin els dos volums de l’edició crítica de The Collected Fiction of Katherine Mansfield 1888-1922 (2012), a cura de Gerri Kimber i Angela Smith. Justament, des de la mort del seu marmessor, Middleton Murry, s’ha produït en tot el món de parla anglesa un encès debat sobre el judici crític d’avaluació de la producció general de Mansfield.

En aquest sentit, Mansfield ha tingut una posteritat dolça, molt dolça, més enllà de qualsevol expectativa raonable. Des de la mort de l’autora, malgrat tot, la seva reputació només ha anat en augment, aprofundint-se i expandint-se. I dic malgrat tot perquè, des del primer moment, Middleton Murry va voler exercir un control ferri sobre la imatge i l’obra de l’autora. Murry va projectar una imatge idealitzada de Mansfield com una santa sense màcula, martiritzada per la malaltia, tuberculosi, que la va dur a la tomba prematurament.

La campanya de santificació de la seva esposa morta no va tenir cap aturador, fins a l’extrem d’ocultar o manipular textos perquè tot encaixés amb el relat biogràfic que havia construït. Alguns dels que la van conèixer bé, van protestar enèrgicament, com ara Lytton Strachey, que volia saber, després de llegir la versió manipulada dels dietaris de Mansfield l’any 1927, com ho havia fet Murry per aconseguir que “aquella pal d’escombra, malparlada, virulenta i cara dura” es convertís en “un tou suau de cotó fluix de sucre que fa olor de roses”!

Amb el temps, la imatge irreal de Mansfield que havia confegit cautelosament Middleton Murry va anar erosionant-se a poc a poc a partir de testimonis de persones que l’havien tractada a fons durant els anys que va viure a Anglaterra. Paral·lelament, el públic general tenia un interès potser malsà de saber tota la veritat. Per aquest motiu, van aparèixer tres biografies en una dècada: Katherine Mansfield: A biography (Jeffrey Myers, 1978), The life of Katherine Mansfield (Antony Alpers, 1980) i Katherine Mansfield: A secret life (Claire Tomalin, 1988). Les tres vides ofereixen una visió més ajustada a la veritat, però les tres tenen defectes molt greus. Myers és massa sensacionalista, Alpers sobreavalua l’autora i Tomalin insinua que era una protomàrtir del feminisme modern i contemporani.

Això sí, les tres estan d’acord, més o menys, en els trets fonamentals del seu caràcter i la seva personalitat: era cruel, venjativa, envejosa, odiosa, mentidera compulsiva, impertinent, polèmica, escandalosa, temperamental, vulgar, bisexual i estreta de mires. Aquesta imatge negativa tan consensuada no ha afectat la creixent recepció crítica positiva de la seva obra. En definitiva, les tres vides han tingut ben bé l’efecte contrari perquè no han fet altra cosa que generar encara més interès en la seva obra escrita.

Entre el 1984 i el 2008, Oxford University Press va publicar una edició crítica en cinc volums, a cura de Vincent O’Sullivan i Margaret Scott, de les cartes de Mansfield escrites entre el 1903 i el 1922. I poc després, entre el 2012 i el 2016, l’Edinburgh University Press va publicar en quatre gruixuts volums l’edició crítica de tota la producció literària de Mansfield, creada entre el 1898 i el 1922. Aquesta edició publica tots els contes recollits en llibre, tots els no recollits i tots els inèdits. També publica, per primera vegada íntegres els dietaris, els quaderns i l’autobiografia de l’autora entre el 1901 i el 1923. I, finalment, també ofereix per primer cop la totalitat de la seva producció en altres gèneres com ara la poesia, l’assaig, la crítica literària, l’aforística i la traducció literària.

Katherine Mansfield va destacar en vida com una gran autora, des de les primeres ressenyes del seu primer llibre, En una pensió alemanya. I els elogis van augmentar de volum i qualitat amb aparició de La felicitat i La festa al jardí. Després de la seva mort la crítica va ser gairebé unànime en subratllar la importància i l’extraordinària qualitat de la seva obra, sobretot la narrativa. Després de la publicació dels Collected stories of Katherine Mansfield va començar a ser considerada com una clàssica moderna. Els prohoms de la new criticism, amb les seves lectures aprofundides van demostrar l’excel·lència artística dels seus contes. I la postmodernitat va fer festa major amb l’obra de Mansfield, aplicant-hi tota mena de teories de les noves disciplines del moment: postcolonialisme, estudis de gènere, Queer Studies, estudis culturals, etcètera.

No tot va ser un camí de roses. Ezra Pound i T.S. Eliot van mostrar les seves reticències. I alguns autors, com el gran narrador i crític Frank O’Connor, van mostrar obertament la seva hostilitat. O’Connor la va titllar d’“aquella descarada dependenta de botiga de la literatura”. La majoria dels detractors la menystenien per qüestions extraliteràries com ara classe social, nacionalitat o sexe. Altres detractors han explicat que és un autèntic bluf perquè la seva fama és el producte d’una eficaç campanya de promoció orquestrada pels seus amics, tan poderosos com Virgínia Woolf i D.H. Lawrence, i el seu marit, un dels crítics més influents de l’època.

Pels mèrits propis i inherents de la seva obra Katherine Mansfield s’ha imposat malgrat tot com a referent absolut de la contística moderna. És més, en aquests moments, la crítica acadèmica i professional s’ha posat d’acord a assenyalar-la com a una de les constructores del conte modern a escala universal. Ha exercit una vastíssima influència sobre contistes de tot el món: Virgínia Woolf, D.H. Lawrence, Aldous Huxley, Elizabeth von Arnim, C.K. Stead, Daphne du Maurier, Alice Munro, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel... Woolf va tenir la valentia de confessar: “Jo estava gelosa de la seva escriptura, és l’única vegada que he sentit gelosia davant l’escriptura d’un altre autor.”

Hi ha diverses coses que fan de Mansfield una autèntica mestra del conte. En primera instància, el seu domini innegable de totes les modalitats del conte, des de la vinyeta breu fins al conte llarg que llinda amb la novel·la breu o nouvelle. La qualitat indiscutible de la seva prosa, una prosa àgil, precisa i suggeridora. És una prosa poètica en el millor sentit de la paraula. Mansfield era poeta i coneixia l’ofici líric des de dins però es dona la paradoxa que era més poeta en prosa que poeta en vers. Va desplaçar cap a la prosa els seus dots poètics: el sentit del ritme, la creació d’imatges, la potència de metàfores i símbols. Una altra qüestió relacionada amb la poesia és el seu domini del to del text. La seva obra ostenta una gran riquesa i varietat tonal des de la ironia, la sàtira i la mordacitat fins a l’emotivitat ben dosificada i pautada i la distància feridora de la impersonalitat. I, evidentment, la seva genial capacitat de concentració textual.

Una qualitat insòlita dels seus contes és la seva manera d’estructurar els continguts. Mansfield es va alinear amb Proust pel fet que trobava que la vida no té cap argument, de manera que els textos narratius no n’han de tenir, tampoc. Els contes de Mansfield, doncs, no es valen d’una seqüència de fets, sinó d’una sèrie de moments de la vida, d’experiències vitals. Per una altra banda, els contes de Mansfield brillen pel seu amplíssim ventall temàtic i la seva intel·ligència. Retrata la complexitat humana com pocs autors del segle XX, mostrant-ne les contradiccions, les ambivalències, les ambigüitats, les passions, els jocs de poder, els mecanismes de defensa, les debilitats, les pors, els dubtes, les solituds, les aspiracions, les recerques de llibertat i un llarguíssim etcètera.

Tota aquesta diversitat i profunditat temàtica està encarnada en una esplèndida galeria de personatges que, a petita escala, evoca i ressegueix el perfil de tota una societat, de tota una època, que per mitjà d’un intricat sistema de símbols, es converteix, al capdavall, en un fresc de la condició humana universal. Al llarg de l’obra de Mansfield hi ha justament una pugna i un punt de tensió sempre entre la particularitat i la universalitat.

Una de les característiques més atractives de Mansfield és la seva autenticitat. Els seus contes diuen les veritats sobre la condició humana d’una manera directa i contundent. Les veritats pures i dures, implacables, inapel·lables. Com el seu adorat Dostoievski, el de Notes del subsòl, Mansfield sabia que calia que la humanitat tingués el valor d’afrontar la seva realitat.

Els lectors catalans ara poden gaudir de la narrativa de Mansfield en un sol volum, en una traducció amb totes les garanties. Sempre ens queixem de la literatura catalana: aquest llibre no admet queixes.