L’estranyesa de l’adolescent

Un adolescent és un nen amb un cos crescut, en el qual se sent atrapat. Nota que les relacions amb els companys desafinen com el seu to de veu. Aquesta estranyesa és similar a la soledat dels ogres que dibuixa Fabrice Murgia. Ell identifica la por dels infants d’accedir a l’edat adulta amb el temor social de les maldats que s’amaguen a les seves clavegueres. És un plantejament valent per ajoves i adults. I ho fa amb una obra, aparentment, d’una certa ingenuïtat: gronxant-se i planyent-se amb una veu tendre i enfiladissaa perquè els joves no cedeixin la seva infància. L’humor negre batega en aquesta princesa blanca ensangonada, que enamora pels seus contes macabres.

La comunicació és l’altra gran convidada a la celebració de l’adolescència. Es imprescindible construir-se un jo per mitjà d’un relat i de fer-lo públic. Murgia tampoc és benèvol amb l’abús de la fragilitat humana per a augmentar l’índex d’audiència. Per això, d’Alcàsser (que va esclatar, una dècada abans) en destaca la immoralitat de la teleescombraria. El resultat és, de nou, aquella por de l’altre. I amb la por latent es dona més sang fresca a l’ogre del conte naïf inicial. Es fa més dificultós el pas per l’adolescència.

El treball interpretatiu és minuciós. Amb un joc de càmera i vídeo en directe que el fa suggeridor. Perquè els dos menors viuen en un set d’enregistrament a la vista. La càmera permet veure plànols que es projecten al mur que els aïlla. El dramaturg juga amb el codi del malson, per variar les situacions. Tria dos casos extrems. El jove Sebastian Bosse (que va atacar companys d’institut carregat d’armes i bombes) és molt més insegur que el que va construir Mar Ulldemolins a 20 de novembre. Natasha Kampusch (segrestada en un soterrani dels 10 als 18 anys) viu aquest absència de llibertat com si fos una noia en coma durant anys. Fins que escapa.I creix. La por és que l’infant negui el jove. O que l’adult oblidi el jove. Murgia s’hi resisteix. Posa un mirall al públic per detectar aquella soledat.