Has estimat mai com cal?

L’imminent retorn de Sebastià Alzamora a la poesia després de gairebé una dècada d’absència s’ha complert amb la publicació de La netedat. El nou llibre d’Alzamora representa un cert punt d’inflexió en la trajectòria del poeta que vol reorientar la seva obra però encara no se n’ha sortit. La netedat mostra clars senyals de canvi i evolució però, amb tot, és un llibre més aviat precipitat.

És un llibre massa breu, trufat amb recursos destinats a allargar el conjunt: paper gruixut, paratextos, dibuixos, portadelles, poemes curts que no s’acaben d’enlairar, represes deslluïdes... D’entrada falla l’estructura perquè, en definitiva, no queda prou clar cap on vol anar a parar l’autor amb el relat general que s’hauria d’imposar a la mera suma dels poemes individuals. Les quatre primeres parts del llibre no s’acaben d’integrar en un discurs únic. Les cinc Marines de la quarta part queden aïllades de la resta. Impera una sensació d’indefinició, que acaba debilitant la cinquena part, les quaranta dècimes del poema titular, que figura que recull i relliga els fils temàtics desplegats al llarg del llibre.

Algunes de les idees centrals com ara la por o l’alteritat queden massa imprecises per molt que es reiterin. Versos de calat profund –“Ara que ja no ho saps ni t’interessa, / has arribat mai a estimar com cal?”– queden suspesos. Hi ha poemes que produeixen una impressió de déjà vu perquè voregen perillosament fites ben assolides en altres llibres de l’autor com ara Mula morta, El benestar i La part visible. Aquest és el cas, per exemple, del cicle de nou poemes titulat Animals, que constitueix la tercera part.

La netedat no té la tensió i la incisivitat d’altres temps i, sovint, cau en una ironia de baixa intensitat que obstaculitza la càrrega dramàtica que hauria de tenir el llibre. Ara bé, on n’hi ha hagut sempre en queda, i a La netedat trobem el superb domini de la llengua i la versificació catalanes que ha caracteritzat l’obra poètica d’Alzamora sense defallir.