“L’espècie humana és destructiva”

Sempre que se cerca alguna cosa és per millorar. I per això construeixo algú més fort. Quan vaig als cementiris, intento agafar els millors trossos. Els dels rics no em serveixen perquè han viscut més i estan més gastats. Els acabo triant de la fossa comuna.

Hi ha un moment en què l’home es creu l’espècie més poderosa. En realitat, la capacitat de l’home no és construir sinó destruir el planeta. L’espècie humana és destructiva. Els artistes ens creem la il·lusió de crear il·lusions durant la nostra feina al públic, és el nostre únic oasi.

Però ella crea una vida. La meva obsessió de crear una vida és deguda a la mort prematura, injusta, de la meva mare. El més normal seria tenir fills amb la meva estimada i posar-li el nom de la meva mare. Però jo vull ser més poderós i crear una vida sol.

És un thriller. Perquè la Criatura fa el mal però no ho sap. El rebutgen perquè és diferent. La gent li té por. I quan hi ha por apareix la violència. La defensa d’un temor és atacar. El fet d’abandonar-lo, de no responsabilitzar-se dels teus actes, és el que causa la destrucció: això és la vida.

No és que siguin més intel·ligents; en tot cas tenen grans capacitats. És el que ens passa a l’obra, que no ens responsabilitzem. Però això és com tenir un fill biològic. Hi ha un moment en què creix i els pares s’han de formular la pregunta: “I ara, què?” Hi ha un moment que els fills es fan grans i els pares s’adonen de la responsabilitat d’haver procreat un fill.